diumenge, 20 de desembre del 2009

Sovint observo una confusió que pot arribar a ser nefasta. Les persones que seguim el camí espiritual o d’autoconeixement de vegades pensem que aquest camí ens perfeccionarà, obtindrem una il·luminació que no tenim. Més energia, més llum, més amor, més virtuts personals. Creixement personal, en diuen alguns. Quan entrem en el camí vivim de vegades experiències entranyables de lucidesa, pau, amor, estats de consciència extraordinaris, connexió amb Allò. Jo hi vaig caure de ple. Pot ser l’Antònio Blay no ho deixava clar, o pot ser el vaig mal interpretar. I, per més que llegeixis llibres que t’avisen d’això, no pots evitar enganxar-te a aquestes experiències. Només el sol fet de pensar en les experiències lluminoses passades et bloqueja i no et deixa viure l’instant present. Les ‘teves’ experiències destrueixen la pobresa d’esperit i activen l’egoisme. I aquest és el pitjor dels enganxaments. Perquè et barra la porta de l’Alliberament. I si un procura no autoenganyar-se, tard o dora, més lentament, o més ràpidament, arriba el desencís. I tot cau: la porta està tancada, irremediablement, no hi ha escapatòria, no hi ha alliberament. Sospito que aquesta va ser una de les causes de la meva depressió severa ara fa 14 anys.

El Tony Parsons ho deixa molt clar en el seu llibre: ‘Lo que és’. Acceptar allò que és, acceptar la Realitat tal com és, fluir amb allò que és. Acceptar allò que sóc, sigui el que sigui. Això convergeix amb el bakti ioga: entregar-se, rendir-se. O amb Ramana Maharshi i tota la tradició advaita. No hem d’obtenir res que ja no tinguem, no hem d’arribar a ser res que no siguem. Senzillament obrir-nos a aquesta Realitat que JA SOM. Sense buscar res. Tot allò que hagi de venir ja vindrà, i si no ha de venir, no vindrà. Lo qual no vol dir passivitat, vol dir seguir senzillament la nostre naturalesa humana, el nostre ‘cor’, la nostre intel·ligència, les nostres capacitats. Sense preocupar-nos.

El Zen Soto ho deixa també molt clar (veure, per exemple el llibre ‘Actualiser la Voie’ del Gérard Pilet). La practica del zazen i la il·luminació són U. No cal esperar una il·luminació futura. La pràctica és, en aquest mateix instant, despertar, satori. El camí ja és la fita. No creem separació entre ara i el futur! Mushotoku: esperit de no profit. Que difícil sona avui en dia que som tan pràctics i sempre busquem alguna cosa útil. Karma ioga: el ioga de l’acció desinteressada, sense esperar resultats, senzillament perquè cal fer-ho ...

Llavors, quan un és capaç d’entregar-se, desinteressadament, sense esperar res i caminar així, encara que sigui en un desert, un més, un any, deu anys, .... aquest desert que els místics cristians també travessen, la noche oscura del alma, passa Alguna Cosa. Això és Il·luminació. No hi ha volta cap en darrera. Hi ha solidesa, estabilitat. Ja no depens de res. Entres en una altre dimensió. De vegades et pots sentir ple de llum, de vegades de foscor, de vegades d’alegria, de vegades de tristesa. Però passa alguna cosa molt gran.

Diguem-ho clar. Deixar anar, renunciar, oblidar-te d’allò que més desitges crema definitivament tot egoisme i allò que és es manifesta. Quan deixes anar l’Alliberament, quan deixes anar la Llum, quan deixes anar allò que més estimes. Que queda?

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Siddharta, si m'ho permets, per complementar la teva interessant reflexió sobre si hi ha finalitat, objectiu, poso uns petits fragments del darrer llibre de Tony Parsons: La Nada que lo es Todo.


Esta vivacidad es la nada siendo todas las cosas. Simplemente es vida ocurriendo. No le está ocurriendo a nadie. Hay toda una serie de experiencias ocurriendo aquí, y están ocurriendo en el vacío, están ocurriendo en caída libre. Simplemente son lo que están ocurriendo. Todo lo que hay es vida. Todo lo que hay es seidad. No hay nadie nunca que lo tenga o que no lo tenga. No hay nadie que tenga vida y otra persona que no la tenga. Sólo hay vida siendo vida.

(…)

Sólo hay ser. Únicamente hay ser. No hay nada más. No hay nadie que esté dirigiendo esto. No hay destino, no hay Dios, no hay plan, no hay guión, no hay ningún lugar adonde ir, porque sólo hay seidad intemporal. El ser está absolutamente completo simplemente siendo. Y está vivo, y es carnal, y sexy, y jugoso, y es esta inmediatez; el ser no es el concepto “no hay nadie aquí”. Tampoco es el concepto “no hay ningún lugar adonde ir”. Es la vivacidad que está ahora mismo en ese cuerpo. Hay pura seidad, pura vivacidad. Eso es todo. Fin de la historia.

Realmente es así de simple. De modo que no hay nadie, y no hay elección. No hay elección a ningún nivel. La unidad no eligió convertirse en dos. Sólo hay unidad. Todo lo que hay en esta sala es unidad que está viva, sin nadie que la “haga”. ¿Hay alguien que esté haciendo su respiración? ¿Hay alguien que esté haciendo circular su sangre? ¿Hay alguien que realmente esté haciendo algo? No. Sólo hay un hacer aparente. Vida aparente en lo desconocido.

De modo que podemos hablar, y aunque habrá preguntas en realidad no hay ninguna respuesta. No hay respuesta a la vida, porque la vida es su propia respuesta. Ya está ocurriendo. Es esto. Nunca la has perdido. Eso es lo sorprendente del despertar. Cuando parece ocurrir el despertar, la gente dice: “es asombroso, porque lo que estaba buscando nunca me había abandonado. Es lo único que nunca viene y nunca se va, esa constante que no puede ser conocida ni es posible aferrarse a ella”. Y esa constante es ser. Podrías ponerte de pie y salir ahora mismo de la sala, y sólo sería el ser saliendo. Nunca puedes escapar del ser. Todo lo que hay es ser.
Esto no tiene nada que ver contigo o conmigo. Yo no tengo nada. Tú no tienes nada.

Siddharta ha dit...

Gràcies, Joan Carles. És una alegria compartir tot això.

No hay respuesta a la vida, porque la vida es su propia respuesta.