T’has acostat a mi amb mirada suplicant. Però jo no puc fer rés més que experimentar en tu Tota la compassió de l’Univers. I confiar en la nostre Mare.

I en el zazen, en el tren, quan camino, quan condueixo, de dia i de nit, meditar en el nostre càncer de pit i en la nostre solitud. Que vol dir tenir-lo present, acollir-lo, amorosament. I mantenir-me, tant com puc, Aquí.

I demanar als nostres companys que estiguin amb tu, durant la operació i aquests dies que jo me’n vaig de viatge.