Voldria compartir aquesta petita cançó que em porta molt bons records. Qualsevol moment és bó per cantar la pau. Ja sé que mai n'hi ha hagut, no n'hi ha ara i, molt probablement, no n'hi haurà mai. Però ningú em pot negar que la pau és un dels anhels més vius en el cor de la majoria de nosaltres. Dedicada a tots els amics de Sant Jeroni de la Murtra, al mossèn Agustí Viñas i a les eucaristies que celebràvem als anys 80, en les que sovint cantàvem aquesta cançò. No seria pas el que soc sense ells i aquells anys màgics, just després d'haver conegut l'Antònio Blay.
Escolteu s’acosta ja el temps de saber tots la veritat!
Temps de que el lleó no ataqui l’anyell, de fer rendir les armes amb l’amor.
Collir-ne tots les rases.
La pau serà el nostre estandart.
No en dubteu pas, ja arriba.
5 comentaris:
Potser no ha existit ni existeix la pau arreu, però si en el cor de molts i aquests l'encomanen als del seu entorn... potser aquesta pau és la més important, no? tot i que l'altre és l'ideal. Petons!
Gracies papuchi. Un peto molt fort.
La Utopia. Què seria de la humanitat sense la Utopia, sense les utopies? I entre totes les utopies, aquesta, la de la pau. Aquest petit himne trobo que és magistral en expressar aquest impuls tan intens, tan arrelat, quasi dolorós, que m'eleva i alhora és nostalgia. Nostalgia d'allò que podria ser i no és. Dolor, però també energia. Energia per caminar sempre més enllà, guiat per la Utopia.
Elisenda i Meritxell, amants de la Pau, una abraçada bén forta.
Gràcies per fer-nos rememorar aquells moments tant macos viscuts junts!
Estimat/estimada Anònim, aquells moments tan macos que varem viure junts ... Aquells moments estan ara ben presents aqui. Allò que els feia tan especials és la Felicitat. Però la Felicitat, que és la nostre naturaleça (segons deia l'Antònio Blay i he pogut comprovar més tard), esta ara ben present aqui. Llavors, hem perdut alguna cosa? La melodia que sona ara pot ser diferent de la que sonava en aquell moment, però la simfonia és la mateixa i forma una unitat. El sentiment que experimentava en aquelles eucaristies ha camviat de color, però és, en el fons, exactament el mateix. I així, aquell moment "tan llunyà" esta exactament aqui, ara. Sense la més mínima separació.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada