19 de juliol. Encara quedava un obstacle molt
important. Avui ha caigut. Ara l’expansió del cor és indescriptible. I al meu
voltant veig com tot es va tornant lluminós.
I com sempre, seguir practicant zazen, com si rés.
Quan vaig anar a veure Boddidharma, ell no em va acceptar en la seva cova. Ja sé que és molt selectiu
amb els seus deixebles (i jo no m’he tallat el braç ... encara). Però em va
donar unes polseres pels meus companys del darma, com a signe de la nostre
pràctica. Una d’elles no va poder arribar al seu destinatari previst i vaig
interpretar que jo era el seu destinatari. Molt agraït, honrat i feliç l’he
portat tot aquest temps, com a signe visible i permanent de la nostre pràctica.
A l’hivern quedava tapada sota la camisa. Només a classe, quan allargava el
braç per escriure a la part superior de la pissarra es podia veure. I així els rumors que corren entre els meus
estudiants, de que tenen un profe budista, anaven augmentant. En arribar l’estiu la polsera a aflorat i és
clarament visible, sempre. Sense jo
haver-ho buscat en absolut, el zen queda ben visible per tothom, en el meu
canell dret. I, a més a més, tenint en compta la meva edat, em dona un aire
hippy que m’encanta (perquè encara que no ho sapigueu, malgrat que la vida m’ha
portat per on ha calgut, soc un vell hippy empedernit). I aquesta petita
polsera, que “no era per a mi” i he acceptat humilment, ho ha decantat tot.
Però al costat d'aquest goig, experimento ara, també, el dolor perquè en aquest moment m'estic cremant pels boscos, i conreus, i cases del Nord del meu pais. Com sempre, no hi ha alegria sense dolor, però el meu treball és abraçar sense límit ...
Però al costat d'aquest goig, experimento ara, també, el dolor perquè en aquest moment m'estic cremant pels boscos, i conreus, i cases del Nord del meu pais. Com sempre, no hi ha alegria sense dolor, però el meu treball és abraçar sense límit ...
5 comentaris:
Estimat Albert, veig que les teves inquietuds estan ben vives, com sempre, i que no decaiguin! Jo també ploro pels boscos, innocents víctimes del menyspreu humà, i per els éssers humans que n'han patit les conseqüències.
Enyoro els teus comentaris en els meus blogs - has vist el de muntanyesencantades.blogspot.com?- Una abraçada mooolt forta a tu i a la meva amigueta invisible!
Ei Elisenda, guapíssima. He estat fora tres setmanes i com pots veure he tingut el meu blog també inactiu. Ara tornaré a la meva activitat normal de "blogger" i et tornaré a visitar sovint.
Un petò ben fort (de part també de la teva amigueta invisible).
Esta entrada es preciosa de verdad. Lo sé porque se mi piel ha reaccionado y los ojos se han humedecido.
Que Dios te siga cubriendo de bendiciones.
Un beso grandísimo
Ane, hace demasiado tiempo que sólo nos comunicamos electrónicamente. Te siento siempre presente en este blog. Pero me encantaría verte físicamente, otra vez. ¿Irás a alguna sesshin en Egino, en otoño? Yo seguramente si. A ver si nos vemos y hablamos físicamente, que ya va siendo hora.
Un abrazo (aunque sea virtual).
Demasiado, sí. Como espero de todo corazón poder ir a Egino en otoño, es muy fácil que pueda ir a Egino en otoño. Y me cuentas despacito de la arena, de las olas del mar y de cómo se hacen amigas :)
bss
Publica un comentari a l'entrada