divendres, 8 de febrer de 2013




És aquell moment suprem
en que la comprensió plou del cel
amb suavitat, com una pluja fina.
I al mateix temps, neix en el cor
el somriure serè i lluminós de la bondat,
que s’irradia fins a fer-se còsmic.
Tot és senzill.
Els darrers vels de la discriminació acaben de caure
i contemplem la Unitat omnipresent.

2 comentaris:

Elisenda Ortega ha dit...

Albert, tinc la pell de gallina! quina preciositat ens has regalat avui.. quina ment tan especial ha fet aquest muntatge? Una forta abraçada!

Siddharta ha dit...

Elisenda, no saps com celebro poder sintonitzar amb tu a través d'aquesta mùsica i aquest poema!

Coneixia aquesta mùsica des de fa bastants anys i em va inpirar aquest poema, que ja he penjat al blog 2 o 3 vegades. Però avui he descuvert aquest video, que m'encanta. L'aigua, la nostre mare, de on venim i de la qual estem formats. I aquesta parella, en una dansa deliciosament eròtica i harmoniosa.

En aquest instant la meva vida penja d'un fil, d'un fil de llum. Llum que m'arriva per una petita escletxa i em faig concient de que tot és un joc efímer, que no tinc rés. Totalment despullat, no m'apropio pas d'aquesta ment. I, un cop més, m'adono de que no tenir rés és la manera de tenir-ho tot.

Gràcies! Un petó ben fort.