No puc evitar-ho. Avui em sento profundament orgullós d'aquest petit Gran país en que m'ha tocat viure. Ja se que aquí  hi ha moltes coses que no funcionen (com passa també amb la majoria dels nostres veïns)  i no és culpa dels demés. Això ja ho sé. 

Però una mostra tan massiva, cívica i respectuosa d'anhel de llibertat i d'un futur millor com la de dimecres passat m'emociona i m'omple de goig. Cap consigna negativa contra ningú, només una consigna positiva: llibertat per aquest poble. Un projecte clar, ganes de lluitar i un gran entusiasme. El que falta en molts països. 

I des del més profund de la meva actual convicció independentista (des del juliol del 2010, arran de la sentència del TC sobre l'Estatut de Catalunya) em sap molt greu que aquest entusiasme no pugui encomanar-se als altres pobles de l'Estat Espanyol i no puguem caminar plegats en un projecte comú basat en el respecte mutu i en la llibertat. Fa tres anys en tenia l'esperança, ara ja no. Però això és com en les parelles. Quan un no vol escoltar ni vol canviar, i fins i tot amenaça amb maltractaments, a l'altre només li queda un camí: el divorci.