diumenge, 9 de febrer de 2014

Aquest blog està dedicat a la recerca espiritual lliure com camí d’alliberament de l’ésser humà.  I vull que sigui tremendament personal. El meu lema són aquelles paraules atribuïdes al Buda i que vaig sentir per primer cop en boca de l’Antònio Blay: “no es cregueu res simplement perquè jo us ho digui, experimenteu per vosaltres mateixos”.  Per això és personal, perquè és el relat d’un experiment. Parlo aquí de temes per a mi molt essencials, de vegades molt personals,  només evitant detalls massa íntims i que poden afectar a d’altres persones. Però a part d’això el meu propòsit aquí és despullar la meva ànima. Elegeixo despullar-me perquè he entès que no cal defensar la meva imatge. Fer-ho seria alimentar l’egoisme.

Després d’haver parlat en aquest blog de tantes coses per a mi essencials seria grollerament inconsistent no parlar d’una experiència que actualment m’està afectant molt.

Després d’uns mesos de dolor i sofriment,  finalment aquest organisme ha desenvolupat desequilibris psicosomàtics importants. Va passar per primer cop fa 18 anys:  insomni  i crisis greus d’angoixa que es retroalimentàven. Com que no podia dormir, m’agafava angoixa. Com que m’agafava angoixa, no podia dormir. I així in crescendo.  Degut a això vaig caure en una depressió severa i vaig necessitar tractament psiquiàtric. Al cap d’un any, amb una medicació adequada els símptomes varen anar desapareixent i  dos anys després de la primera crisi vaig poder deixar finalment  la medicació. Quan el metge em va donar l’alta, em trobava extraordinàriament bé, els anys després de la recuperació els recordo com dels més feliços de la meva vida (veure 23/10/2013). Fa 9 anys vaig tenir una petita recaiguda, però després de dos o tres mesos amb medicació vaig tornar a la normalitat.

 Ja m’he adonat que el meu cervell  té una certa tendència a aquests episodis aguts d’insomni-angoixa retroalimentats, i que em pot passar ocasionalment. Però ja després de la  recuperació, fa 16 anys, vaig aprendre a resoldre-ho meditant al llit si no puc dormir o aixecant-me i fent zazen. Normalment em relaxo i m’adormo, o si no m’adormo en tota la nit (que pot passar), com que m’he relaxat, l’endemà no em sento malament i la nit següent dormo com un angelet. I ja està.

Bé, doncs ara, al tornar de la cova, l'11 de gener, un altre cop. Una nit sencera sense  dormir ni un minut, intentant meditar però sense poder-me relaxar. Angoixa en augment i l’endemà em sentia molt malament. I la certesa de que la nit següent seria igual o pitjor. Però com que ja sé de què va el tema, ràpidament vaig anar al meu metge. Ara torno a estar en tractament amb una petita dosi d’un antidepressiu i una pastilla per dormir. Fa 4 setmanes i ja fa molts dies que quasi sempre em trobo molt bé, com ara (sinó seria completament incapaç d’escriure això). Alguns dies, però, em trobo malament, com dimarts passat, per exemple. Quan estàs en el pou, no hi ha res que et pugui ajudar excepte una medicació adequada, però quan comences a veure la llum, llavors zazen, o una xerrada amb una persona estimada, o una activitat agradable, un passeig pel bosc, i una actitud positiva ajuden molt.

I com a resultat de tot això, se’m entendreix el cor (encara més). Valoro encara més que abans relacionar-me amb les persones, els animals, les plantes, els boscos, el mar, ... I em sento estimat, molt estimat. M’adono de quantes persones m’estimen. Com que quan estic malament, ho estic tant, quan em trobo bé, per contrast, em trobo  extraordinàriament bé.

I m’agrada explicar tot això perquè potser  pot ser útil per algú altre. La gent no va explicant que va al psiquiatre. Però hi ha “bastanta depre por ahi”. Però el que deia abans, aquesta és la meva realitat. Perquè amagar-la? És que potser haig de protegir alguna cosa?




14 comentaris:

ha dit...

Una entrada molt valenta. Et felicito! i t'envio molts ànims!

Siddharta ha dit...

Estimat company/companya, efectivament em va costar bastant publicar aquesta entrada. Tots tenim una part “bonica” i una part no tan bonica, o part fosca. Però per un mínim d’honestedat científica cal mostrar les dues parts. Ja sabem que al ego no li agrada gens aquesta part fosca. No queda gens bé admetre que necessites l’ajuda d’un psiquiatre. En aquest blog parlo de coses “molt boniques”. Però seria deshonest amagar l’altre part de la meva realitat. Creu-me que no suporto haver de prendre fàrmacs per una cosa tan bàsica i vital com dormir o per evitar tenir crisis d’angoixa. En el Zen, no hem de treballar amb la nostre realitat, aquí i ara, sigui quina sigui? Doncs aquesta és la meva realitat, i haig d’aprendre a estimar-la. Tota sencera, la part bonica i la part fosca. I treballar amb això.

És potser un koan? Benvingut!

Molts gràcies pel teu comentari i el teu suport.

Gassho.

Ane Elexpe ha dit...

Honestidad por honestidad y se deje ver lo que se deje ver, son escasísimos los practicantes de zazen (que yo haya conocido) que hayan llegado hasta un dojo sin las ojos húmedos de lágrimas y el alma herida.

Quiero decir: estás entre hermanos que sufrimos de anhelo de infinito y eternidad, de sagrado, anhelo de Amor en grande, anhelo de Origen. Hermanos que exigimos el Todo tanto como la Nada por derecho de nacimiento. Aquí y ahora. Ya, en este mismo instante.

No sé decirlo mejor pero sí sé sentir lo que sientes. Hermanos humanos, al fin y al cabo.

De todo corazón, un abrazo.

Anònim ha dit...

Gracies per compartir això papuchi. Estic segura que és de gran ajuda per molts, jo inclosa. La vida és això temps d'alegries, temps d'angoixa... Tot forma part de la vida :-))
Un peto !! :-))

Siddharta ha dit...

Ane, gracias por acompañarme en estos momentos. Sé que estás aquí.

En los momentos de crisis es realmente muy duro, lo he pasado realmente mal, pero ya va pasando. Y todo suena a un golpe de un kyosaku gigantesco. Todo se ha movido en mi mundo. Y el zazen sigue, mucho mejor, muchísimo mejor, y no puedo más que bendecir mi realidad. Con alegría, que poco a poco se va imponiendo de nuevo, pero ahora con un nuevo sabor.

Un abrazo muy grande, querida amiga.


Siddharta ha dit...

Estimada anònima, és un goig poder compartir no solament això, sinó tantes i tantes coses amb tu! "Allò que heu rebut gratuitament, doneu-ho també gratuitament". He rebut la vida gratuitament, per això la dono gratuitament. I això vol dir compartir, sempre.

Gràcies pel teu suport, la teva ajuda i la teva tendresa en els moments més dificils.

Una abraçada molt gran!

Anònim ha dit...

Gracias por la valentia y el coraje. Si no se ocultan algunas cosas, pierden su poder! Como los fantasmas cuando les quitas la sabana, como dice Serrat!

Por otro lado, no son palabras lo que yo te quiero ofrecer, sino mi presencia. Aqui estoy, y si deseas dar un paseo por el mar, sin hablar, pues dilo, por favor.... A mi siempre me ha servido escribir, se que a cada uno le sirve algo distinto..... Pero expresarlo de algun modo, hasta con colores negros... Puede ayudar.

Un enorme abrazo!
Gassho

Nieves

Anònim ha dit...

El siguiet link a una conferencia TED cuyo contenido está traducido (al español), intitulado:
Andrew Solomon: Depresión: el secreto que compartimos.
Plantea experiencia(s), así como elementos e ideas de interés, en mi concepto. Lo mejor es que ha sido significativamente inspirador para muchas personas. (He leído, creo, todos los comentarios. -Usando traductor automático, que es un esfuerzo) :-)

La medicación ayuda, sí. Y tu corazón dulce que comprende el desapego-que-ama. (En mi caso, como en el suyo, la medicación es provisional.)

En gassho

Anònim ha dit...

Olvidé antes el enlace:
http://www.ted.com/talks/andrew_solomon_depression_the_secret_we_share.html

Bendiciones!

Elisenda Ortega ha dit...

Estimat Albert, som conscients que venim a aquest món a aprendre, però de vegades les lliçons son molt difícils i doloroses i per més que ens creiem preparats per afrontar-les, elles, ens posen al nostre lloc i ens obliguen a parar i mirar de nou dins nostre. També es cert que cada cop som mes forts i hem avançat més, d'altres vegades ens podria semblar que hem retrocedit i hem de començar de nou el camí... Jo crec que el camí va avançant sempre, tot i el que ens pugui semblar en aquells moments de foscor, i es molt important, també, recolzar-nos ens aquells que més ens estimen, perquè ells també "creixen" ajudant-nos.
Ens sentim molt afortunats de tenir-vos com "Amics" amb majúscules, d'aquells amics que duus al cor i amb els que et comuniques amb els sentiments. Hem carregat les piles per molts dies gràcies a vosaltres. Molts petons!

Siddharta ha dit...

Nieves, muchas gracias por tu apoyo y solidadridad. Por mostrarte tan cercana. De todo corazón.

Efectivamente, quitar la sábana al fantasma, lo desactiva. Aquella expresión tan simple y tan poderosa que aprendí de Antonio Blay: "mirar las cosas de frente" y que siempre me ha impactado.

Un abrazo muy grande!
Gassho.

Siddharta ha dit...

Querido anónimo/anónima, gracias por tu comentario y apoyo. He empezado a mirar el video de Andrew Solomon. Me parece muy interesante y este fin de semana voy a mirarlo entero con calma.

Y me alegro de darme cuenta que mi prioridad ahora mismo es mi trabajo. La depresión puede esperar al fin de semana.

Ciertamente, ¡¡ esto es no estar deprimido!! Me siento ya muchísimo mejor.

Un abrazo!

Siddharta ha dit...

Estimada Elisenda, tot alló que ens posa al nostre lloc ha de ser sempre benvingut, per dolorós que sigui. I està clar que el camí va avançant sempre, encara que sigui cap allà on no haviem previst, o no voliem.

Per nosaltres també va ser fantàstic, estar el cap de setmana amb vosaltres. Els sentiments son mutuos. Esperem puguer pujar nosaltres, ben aviat.

Una abraçada molt gran.

Siddharta ha dit...

Finalment, he pogut veure el video de Andrew Solomon. Molt bo! I el que diu al final està totalment d'acord amb la meva experiència de quan vaig recuperar-me de la primera depressió, ara fa 17 anys. Celebrar i venerar aquelles petites coses que donen alegria a la nostre vida. Aferrar-se als petits brots verts, tan aviat com començen a aparèixer. I, finalment, la primavera arriba.

Moltes gràcies!!