divendres, 20 de novembre de 2015


Avui fa 20 anys de la meva primera crisi nocturna d'insomni-angoixa-pànic. Les crisis es varen anar repetint, cada cop pitjor, i podria dir sens dubte que els mesos posteriors van estar l'època  més horrible (aparentment) de la meva vida. Únicament pendent de si la propera nit podria dormir, o de si novament tindria una altre crisi, en un estat d'alarma constant. En qüestió de pocs  mesos tot el meu món es va ensorrar. Tenia la certesa absoluta que tot s'havia acabat per a mi.  Mai més tornaria a ser el mateix.

Ara fa 20 anys. I ara puc dir, també, que dos anys més tard, el procés de sortir del pou va estar potser la època més extraordinària i feliç (aparentment) de la meva vida. I els 18 anys que han vingut després, han estat possiblement millors (aparentment) que els 18 anys anteriors a aquells mesos.

I ho dic aquí per escampar un missatge d'esperança per tots aquells que en un moment donat poden caure en un pou semblant. Mai, mai, mai penseu que no hi ha sortida.

Per a mi, la clau va ser un bon metge, una actitud extremadament positiva malgrat tot i no deixar mai la meditació.