Avui fa 2 anys que 
vaig iniciar el 
Camí de Santiago.

Últimament escric poc en aquest blog. 
Pot ser m’he cansat de les paraules.  Això no vol dir que no camini. Practico zazen: shikantaza,  mushotoku. Sovint hi ha plena consciència, hi ha rendició, no hi ha egoisme, no hi ha separació. 

La setmana entrant farà 2 anys que vaig iniciar el Camí de Santiago i m’adono de com tot el Camí de Santiago cap en cada una de les meves passes, aquest matí, ara, aquí. No hi ha separació, ni en el temps ni en l’espai. Rés m’és aliè, rés m’és distant, no hi ha pèrdua ni guany. 

I aquelles paraules que vaig escriure al meu diari fa molts, molts anys, quan era jovenet, segueixen sent rabiosament d’actualitat per a mi: “La vida és un experiment de Filosofia”. 

(i dedico la última linia a l'Amàlia Tineo, la meva estimada professora de Filosofia, quan jo tenia 16 anys)

Les quatre estacions de Vivaldi. Si la primavera es la joventut, l'estiu la plenitut, la tardor la maduresa. L'hivern que es? La mort o el neixement?

El dolor al genoll poc a poc ha anat desapareixent.  
Ja puc tornar a fer la postura de zazen. 
Impermanència!!

 
Una companya de la shanga m’ha preguntat: i tu perquè no t’ordenes?

Jo ja vaig fer els meus vots, fa molts anys. 

Un monjo és un transmissor d’una tradició sagrada que s’ha preservat durant molts segles i l’ha de practicar i transmetre amb fidelitat a la seva essència i a la seva forma. 

Cada u te el seu paper. Jo no puc ser monjo. Soc només un buscador a la frontera del Zen, que poc a poc va trobant que no hi ha frontera.  

No cal que diguis el nom de la Veritat més alta,
deixa, simplement, que sigui carn de la teva carn,
sang de la teva sang.
Que sigui el teu alenar,
el teu caminar,
el teu estimar.

I un cop més, la rendició succeeix. 
Deixar de discutir amb la Realitat.
Cau l'egoisme i, poc a poc, es fa la llum. 
La boira s'ha escampat.

No sé què ha estat primer, si la rendició, 
o la caiguda de l'ego o la llum.  

Però tot ha quedat en ordre.

Sol, al dojo,
faig zazen damunt d'un banquet.
Avui l'encens té la fragància del naufragi.
Recordo quan vaig arribar, fa 9 anys,
quan tan el dojo com jo estàvem en flor.
Impermanència!

Ara tot va caient:
el sexe, la vida, les relacions personals, el treball científic …
cada dia més vell, m'adono com he estat aferrat a tot.
Ara tot cau, menys l'ego, que es fa cada cop més petitet,
però enquistat. 

Fins i tot el zazen em cau:
no puc fer la postura a causa d'una lesió al genoll.
Haig de fer zazen en un banquet,
i m'adono que fins i tot a la postura estava aferrat.

Cada cop més despullat de tot,
menys de l’egoisme,
em disposo a iniciar la Setmana Santa.
I faig zazen damunt d'un banquet,
sol, al dojo.
 

No hi ha guany, no hi ha pèrdua. No hi ha separació.