dissabte, 18 d’octubre de 2008

Si no hi ha ego,
no hi ha error ni encert,
ni culpa ni mèrit,
ni bé ni mal.

Estima i fes el que vulguis.

2 comentaris:

Joan Carles ha dit...

Benvolgut Siddharta. Gràcies per tenir la iniciativa de crear un blog dedicat a la recerca espiritual lliure com camí d'alliberament de l'esser humà. És essencial i fonamental.

Certament, podríem considerar que sense ego no existiria una visió dualista de l’existència (error - encert, culpa – mèrit, bé – mal). Per tant, sense ego tampoc existiria l’amor – odi. Llavors, quin sentit tindria parlar d’estimació? Què és estimar? Qui estima? A qui s’estima? Ja hi tornem a ser, pensaments binaris que neixen de l’ego, de la diferència entre tu i jo. Això no té gaire sentit si tot és ú. A no ser que es digués: estima-ho TOT, i per tant, a tu mateix. Aleshores, entenc que quan dius "estima" ho fas genèricament. Tot i així, no acabo d'entendre ni de interioritzar que és "estimar", com a mínim no ho entenc com ens ho han explicat (venut).

En el budisme (zen) no sovintegen paraules com amor o estimar. Es parla més aviat de compassió, respecte, saviesa, coneixement. Per tant, si m’ho permets, la darrera frase “estima i fes el que vulguis” es podria complementar amb “viu conscientment, fent el que voldries que se’t fes”

Només és una opinió. Moltes gràcies,

Joan Carles.

Siddharta ha dit...

Joan Carles, gràcies per el teu missatge i les teves opinions! Estic molt content de poder compartir tot això amb tú! Gràcies!

Estic molt d'acord amb el que dius sobre la dualitat. Aquesta frase del final s'atribueix al bisbe cristià, Sant Agustí. Intueixo que l'experiència que m'impulsa a escriure 'Si no hi ha ego ...' és semblant a la de Sant Agustí, quan escriu aquella frase. I m'agrada resaltar la unicitat de l'experiència mística originada en tradicions diverses. Però les paraules sovint són imprecises i plenes de connotacions no desitjades. Estimar s'ha d'interpretar aquí com absència d'ego, com un estat de conciència, com un Amor universal, de cap manera com una afectació (o adicció) per cap esser en particular. En alguns escrits del blog (19 d'Agost 2007) expresso a qué em refereixo quan parlo d'Amor. I efectivament, el terme tipicament budista, 'compassió', és molt escaient i m'agrada molt. Però vec que el terme cristià 'amor' o 'caritat' també s'hi escau. Crec que el que importa és l'experiència en sí, no com s'anomeni. Clar que per transmetre les experiències cal usar paraules, encara que ja sabem que les paraules tenen connotacions culturals diverses. A més a més, estic d'acord amb tú, que sota el nom 'amor' ens han 'venut' una cosa molt estranya. Però és que les esglèsies 'cristianes' (i sobretot la catòlica) i la societat, en general, han tergiversat l'Evangeli (= bona nova) de Jesús, l'han convertit en una mena de caricatura acartronada, a òn el seu nucli, que és justament 'amor', ja no es reconeix.

Però afortunadament, la porta de tornada a casa està sempre oberta, per qui vulgui. Desde aquest estat, desde aquesta experiència, t'agraieixo profondament els teus comentaris i t'envio una abraçada bén forta.

Siddharta.

ps. Ah, i això de "viu conscientment, fent el que voldries que se’t fes” em sembla una regla d'or, fonamental, absolutament d'acord!!