divendres, 8 de maig del 2009

Escolto la música que li agradava a la meva mare
i em moro d’enyorament.
Malgrat tot ella és aquí,
en aquest mateix sentir,
que és el meu i es el seu.

Però em moro d’enyorament.

5 comentaris:

laura ha dit...

Aquest texte m'arribat. I penso que no sé si aquesta persona ha mort fa molt o fa poc.
Així que vull dedicar-te (a qui sigui) una pregària que vaig escriure arran de la mort d'un familiar d'una amiga.On expresso les meves profundes i àmples creences espirituals.

QUE NO S'APAGUI LA LLUM

Que no s'apagui la llum.
Que no s'apagui la llum de l'ànima del món.
Que no s'apagui la llum dels viatgers que deixen el planeta terra, i els acompanyi a la seva nova llar.

Que no s'apagui la llum.
Que ens acompanyi en les hores de dolor, de confusió, de foscor, de soledat.

Que no s'apagui la llum.
Que ens acompanyi en la seva saviesa, en el seu amor.

Que no s'apagui la llum, la llum de l'ànima del món.
Que ens siguem acompanyats en la seva infinita comprensió, saviesa, tendresa i amor.

Siddharta ha dit...

Gràcies Laura, per la teva pregària. Molt bonica! La meva mare va morir fa 5 messos. Sé que no ha mort, està viva en mi, per exemple, i en els altres fills seus, i en moltes persones més. Però hi ha moments en que m'asalta un anyorament punyent de la seva individualitat que és com si em cremés per dins. Normal. Es la meva mare.

afc ha dit...

jo sovint penso amb les tres persones que ens han deixat recentment, àvia, Dolors i tio Josep, també experimento un gran enyorament...inteno ser conscient que cada esser viu de la terra només hi passa, tot canvia...

Siddharta ha dit...

Gràcies per el teu comentari, afc!

Aquest és una dels grans pilars del Budisme: aquesta constatació i mantenir ben present que tot canvia, la transitorietat o el buid. I davant d'això com hem de viure? Sovint he sentit el comentari de gent que diuen: 'jo no vull tenir animals, perquè després se't moren i tens un gran disgust'. Es aquest el camí? Inhibir-te de l'amor, de la tendresa, per tornar-te dur? Doncs crec que no, hi ha d'haver un cami en que tot i sumergint-te en l'amor a tots els éssers, a les persones, als animals, als familiars, als amics, no t'aferris a l'individuo. Plores com tothom, quan se't mor algú, però no t'entrevanques amb aquest dolor. Deu ser el famós i mític 'camí del mig'. Novament la saviesa del Buda .... Molta gent pensa que és utòpic. Jo se que no. Es dificil, però es pot realitzar.

Però jo també ploro, de vegades, per la teva àvia, que és la meva mare. I estic content de que sigui així.

Una abraçada ben forta!

Siddharta.

Anònim ha dit...

Comparteixo també una pregària amb tots vosaltres, que em va venir amb la mort del tio Josep, i després amb la mort de l'àvia. Diu així, i es va repetint, és com un mantra:

Àngels del senyor veniu ajudeu-la,
àngels del senyor mostreu-li la llum.
Àngels del senyor veniu feu-li una festa,
àngels del senyor mostreu-li el camí.

Molts petons.