Estic sorprès de que experimenti tanta energia a la meva edat, més que quan era més jove.

Pensant una mica he trobat una analogia científica en la Mecànica que m’ha semblat molt divertida. Quan donem un impuls a un objecte i el posem en moviment, al cap d’un moment o d’una estona s’atura. Això, com va mostrar magistralment Galileu, és degut a les forces de fricció. Si no hi hagués fricció seguiria en moviment permanentment (si no hi ha col•lisions).

Similarment, l’egoisme (el miratge de la separació) és com una mena de fricció en la ment. Consumeix una quantitat d’energia immensa! Penso que haig de defensar-me, que haig de lluitar contra moltes coses, que haig d’aconseguir moltes coses. L’egoisme no solament em separa de la resta de l’univers, sinó que em separa de mi mateix, sota el vel de l’egoisme un se sent dividit (i ho dic per experiència!). Quan cau l’egoisme s’experimenta Unitat, a fora i a dintre. I entre fora i dintre.

Quan cau l’egoisme, aquesta fricció, aquest desgast immens d’energia desapareix. I encara que el cos envelleixi, es pot experimentar més energia que abans. Potser, simplement, no és que n'hi hagi més, sinó que se’n estalvia molta més.