dijous, 2 d’agost de 2012


De sorpresa en sorpresa, tot es mobilitza en la meva vida. Fa dues setmanes va caure un obstacle molt gran. Però no em podia imaginar que darrera venia, ferotge, la impermanència. Ara em trobo implicat en una lluita a mort contra l’aferrament. A aquestes alçades recorro i visc en carn pròpia, una a una, les beceroles del budisme, allò que tothom sap: il·lusió,  impermanència, aferrament, sofriment. Com un adolescent.

En mig del tràngol, però, no deixo de beneir, un i mil cops, la meva realitat. Allò que la vida ha volgut que fos.I no tinc el més mínim dubte de que tot és a fi de bé.

2 comentaris:

Elisenda Ortega ha dit...

Estimat Albert, les teves entrades - de vegades - em causen cert neguit... doncs ens deixes amb l'interrogant i només ens expliques els sentiments. No és curiositat perquè si, és que penses si tot està be en la vida d'aquells que estimes, espero que si. Ja saps que ens tens!

Siddharta ha dit...

Estimada Elisenda, gràcies per estar tan aprop. No pateixis, aquells que estimes estàn bé. Perdona que sigui tan enigmàtic, però les circumstàncies no importen. Rés de sorprenent: il·lusió, impermanència, aferrament, sofriment. Però potser mai ho havia vist tan clar com ara.

Petons.