dijous, 13 de desembre de 2012



Aquesta fulla groga
que acaba de caure,
quanta llum que té!

La vida té els seus alts i baixos. Però com a substrat experimento un estat de gràcia permanent i sorprenent,  i em pregunto quin és el seu origen.  La meva intuïció apunta cap aquí. 

De vegades sento a dir: “Això no ho perdonaria mai”.  Aquesta és una frase que per a mi no existeix, ni en el discurs, ni en el cor. I l’altre cara de la moneda, tampoc existeix: això no m’ho perdonaria mai. Perdonar tot, sempre, incondicionalment. I sentir-se perdonat, per “grossa que l’hagi feta”, sempre, incondicionalment. Crec que és viure això, profundament,  totalment. 

Això no vol dir que no procuri complir amb el deure ètic de lluitar contra la injustícia, contra el ministre Wert, posem pel cas. Però, mai, mai, mai permetre que la més mínima ombra d’odi enterboleixi  el meu actuar. Odi que, com tothom (suposo) de vegades experimento. Però que sempre, tan aviat com arriba, el deixo anar. Sempre. 

Aquesta pot ser una resposta. Però en el fons, és igual. Qualsevol pràctica pot ser pràctica d’Il·luminació. Tot depèn, només, d’una cosa que no hi ha forma de dir-la amb paraules. I en qualsevol cas però, quan arribi la Il·luminació, que ens trobi asseguts en zazen.

6 comentaris:

Elisenda Ortega ha dit...

Som humans i les emocions i els sentiments arrelats a elles no es poden evitar, però com tu dius si deixar-los anar.. observar com és dilueixen al no aferrar-nos a ells, però no sempre és fàcil, és un anar començant cada dia, cada cop, no baixar mai la guàrdia.
Gràcies per les teves belles paraules al meu blog, les aprecio molt i molt (veus? ja m'aferro a una emoció..) Molts petons a tots!

Siddharta ha dit...

Elisenda, jo també valoro molt els teus comentaris i el teu suport. En el blog em despullo i comparteixo amb tothom que vulgui el nucli de mi mateix. Sentiments, reflexions, vivències i, sobretot, allò que la vida em va ensenyant sobre els temes que considero més centrals de la vida humana. Trobar sintonia i resposta a aquest nivell tan profund i íntim és com un miracle. I llavors també tendeixo a aferrar-me. Cada cop que veig algun comentari d'algú m'emociono molt. De vegades ja els espero ... Llavors procuro deixar anar, reconèixer l'emoció, però no donar-li importància, no pensar-hi, no donar-hi voltes. Com tú dius: molta paciència, un treball de cada dia, no baixar la guardia.

Que tinguis bones festes, un bon any nou, i reb una forta abraçada!

Siddharta ha dit...

I parlant d'aferraments, de vegades em sento aferrat al propi blog. Si em deixés portar per això, el propi blog perderia tot el seu sentit.

De vedages visc experiències molt interessants i penso: això faria una bona entrada pel blog. I el propi pensament espatlla l'experiència! Absolutament pervers!

Quanta paciència hem de tenir amb l'ego. Llavors amb molta paciència i tendressa hem d'anar desactivant el tema, deixar anar, deixar anar ... De vegades, abans de posar una entrada m'hi penso varies vegades. Al primer moment em nego a escriure. Només quan el que volia escriure em crema a les mans, empeny i empeny, llavors, quan intueixo que allò que volia escriure és genuí, net, pur, que respòn a la meva essència i que no hi ha ombra d'ego, llavors escric. De vegades, però, no m'hi penso gens, confío amb la meva intuició i escric el primer que em passa pel cap. I segur que està bé ...

Petonets.

Siddharta ha dit...

I segur que està bé ... perquè m'estimo i tinc molta paciència amb mi mateix.

Ane Elexpe ha dit...

Tú sabes que esta entrada es una maravilla ¿no? Y los comentarios! porque es una alegría que la tienes pegada al corazón. Con loctite:))

muchos besos, muchos.

Siddharta ha dit...

Ane, me dejaste sin palabras. Durante una semana he visto tu grato comentario aquí y quería responder. Pero tu sabes muy bien que hay un momento en que el lenguaje no puede seguir. Solo se me ocurre decir: bendito loctite que permite pegar alegría al corazón de todos.

GASSHO (y un abrazo muy fuerte).