dimarts, 5 de març del 2013

I no hi ha més llum que la llum de cada pas. 

I ara miro al meu voltant, i el desert ha florit.
Miro a dintre meu, i els aferrament no hi son.

2 comentaris:

Elisenda Ortega ha dit...

Afortunat que reculls el fruit del que ja fa temps vas sembrar, gaudeix d'aquesta plenitud i encomana als que t'envolten la teva equanimitat. Petons!

Siddharta ha dit...

Elisenda, que bé sentir-te a prop!

El teu comentari és molt dens, amb poques paraules dius moltíssim. Efectivament, em sento molt afortunat! Respecte del sembrar, vaig sembrar fa temps i sembro ara, però això no vol dir que tingui un capital de llavors a punt de germinar. NO! Decididament no. Aquest és un punt essencial: la probresa d'esperit, adonar-me que per més que sembri, no tinc rés. Cada dia començo de nou. Cada instant començo de nou. (En realitat, com el pagès. Ha de sembrar, però ningú li garanteix la collita). I acceptar-ho. Tot és gratuitat. Saber-se pobre, sentir-se pobre. Aquest és el fonament de l'alegria, perquè ataca l'arrel de l'egoisme, del miratge del jo. Un dia d'aquests (11 de febrer) em sentia especialment pobre, sensació de no tenir rés, i això em donava una immensa sensació de lleugeresa, i molta pau i alegria.

I respecte d'encomenar la meva equanimitat. Tot allò que sóc, poquet o molt, està sempre a disposició de tothom (d'intenció, evidentment que hi ha limitacions pràctiques). L'equanimitat està aqui, és part de mi, sempre a disposició de tothom que vulgui.

Una abraçada molt gran!