Ara farà 18 anys vaig patir una depressió molt greu. Durant dos anys rés m'inportava a la vida, excepte una sola cosa (que vaig arribar a creure absolutament impossible): sortir d'aquell pou. Però el miracle va succeir: vaig sortir. I els mesos posteriors a la meva recuperació són, potser, els més feliços de la meva vida. No m'ho podia creure!

I segueixo sense estar deprimit, però com que han passat molts anys, ja no em sembla tan extraordinari.

I puc veure, puc sentir, puc parlar, puc caminar. En aquest moment no em fa mal rés. I comparteixo la vida amb una dona extraordinària, que m'ha donar dos fills. I tinc quatre nets, i un munt d'amics i d'amigues. I puc guanyar-me la vida amb una feina que m'apassiona. I tinc aquest ordinador, i conexió a internet. I visc en una casa amb jardí i hort, en mig de boscos, en una vall preciosa, no massa lluny d'una ciutat tan magnífica com Barcelona. I tinc un veler. I, sobretot, cada matí renovo el meu compromís amb el Buda i amb Jesucrist, i he abraçat la pràctica del budisme zen. I un petit Gran dojo, i la shanga. I moltes, moltes coses més. Però de vegades, no em sembla tan extraordinari i, de vegades (poques) no em sento totalment feliç.  

Evidentment que hi ha moltes coses que em fan patir. Faig el què puc per canviar-les, però no haig de permetre que rés d'això em robi la felicitat de saber que lo impossible ha succeit: he sortit de la meva depressió. I puc veure, puc sentir, puc parlar, puc caminar. En aquest moment no em fa mal rés. I comparteixo la vida .....

Ja sé que tot això és transitori, i m'aniré quedant sense rés. Però mentrestant, procuro aprendre la Gran lliçó de que rés em pertany, ni rés m'és aliè.  Preparar-me per marxar lleuger d'equipatge, com va dir el poeta. I mentres em quedi un alè de vida, celebrar-lo: perque és extraordinari!