dijous, 21 de novembre de 2013

si-dos

Temps difícil. Temps d'egoisme i dualitat, temps de separació i desconnexió, temps de foscor. Temps de malestar i depressió.

Practico i practico, m'aferro al meu zazen. Lluito desesperadament per deixar anar i per mantenir l'atenció a l'instant present, tot el dia i, de vegades, la nit. I pel desert del meu zazen, no paro de caminar i caminar. Em rendeixo un i mil cops, però no veig ni una gota de llum. 

I quina mandra em feia avui anar al dojo! Però he anat. Mai em permeto deixar de practicar sinó és per obligacions laborals, o familiars, o de servei. Mai per mandra. 



I justament avui, en mig d'aquest desert, ha caigut l'egoisme. De cop ja no hi havia separació. Tot estava al seu lloc, com abans. I he vist com un silenci intens i serè es tornava lluminós. Com abans, com sempre. 

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Q bonic papuchi. No et rendeixis, la llum és aquí, aviat la tornaraas a veure, hi ha temps per tot, per la foscor i per la llum. Anims !!!!

Molts petons!!!!

Anònim ha dit...

Just el que m'has dit tu avui: Dues cares d'una mateixa moneda !!!! ànims, no estàs sol
:-))

Anònim ha dit...

Després de la foscor torna la llum.
Una abraçada.

Siddharta ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris!

Cal una entrega absoluta. Rendir-se, com els místics, tan si la Divinitat vol manifestar-se, com si es vol ocultar per sempre. Cal un Amor absolut i totalment pur. Com mushotoku en el zen, l'esperit de no profit, no esperar rés, i donar-ho TOT. I una GRAN determinació. Llavors aquesta mateixa determinació i rendició és la llavor inequívoca de l'alliberament, com el dia segueix a la nit.

Una abraçada molt gran!

Siddharta ha dit...

El Pare Estanislau, l'ermità de Montserrat que va ser mestre del Pare Marcel, estava present. I el Marcel, i el Ramana Maharshi, i l'Antònio Blay.