diumenge, 3 de novembre de 2013





Ja sabíem que després de la primavera
 vindria la tardor i que les orenetes que un dia arribaven,
després marxarien.
No cal anomenar l’origen del sofriment,
prou que el sabem.
Però què fer amb aquest oceà de dolor, amb aquest naufragi?
Amb una mà tocar tot el sofriment i amb l’altre albirar l’alliberament.
Com poden estar tan a prop el naufragi i la llum?
És potser aquest el moment suprem?
Gràcies a aquesta musica, ara aquest instant,
cau l’egoisme. 
L’ànima respira i alguna cosa molt dintre meu aixeca el vol. 

3 comentaris:

Elisenda Ortega ha dit...

Molt bonica, música que toca l'ànima!

Anònim ha dit...

Papuchi, Que bonic el poema!!!!
És l'etern misteri de que res és perdurable, i que la vida és constant moviment, i saber viure amb amb això. Les orenetes venen i marxen, la primavera ve i marxa.... però sempre torna a venir encara que de una forma diferent :-)))

Siddharta ha dit...

Però, quan aprendrem a viure amb això?

La primavera sempre torna, però les fulles noves no son les mateixes.

Prou que sabem l'origen del sofriment: l'identificació amb la forma, l'egoisme.

Tota la vida intentant aprendre la lliçò.

Una abraçada molt gran, estimada Anònima! I també per a tu, Elisenda.