divendres, 28 de novembre de 2014


Temps de tardor, temps d'absència.
Pel desert camino més enllà de la depressió (ja sense medicació),
més enllà de l'egoisme i del no egoisme. Temps de desconcert.

Em vull rendir i no puc:
em costa acceptar que Allà on abans hi era Ella,
ara no hi ha res ni ningú. Voler és no rendir-se.

Només queda zazen, que es torna taulo de salvació.
El meu zazen que es torna de vegades res,
de vegades llum.

I per damunt de tot, rendir-me i acceptar que no accepto.
I en el lloc i el moment més inesperats, mirant de reüll,
crec endevinar el Seu somriure tan tendre i lluminós.

I, un cop més, m'adono que passi el que passi, 
no em moc d'Aquí ni un mil·límetre.