Temps de tardor, temps d'absència.

Pel desert camino més enllà de la depressió (ja sense medicació),

més enllà de l'egoisme i del no egoisme. Temps de desconcert.

Em vull rendir i no puc:

em costa acceptar que Allà on abans hi era Ella,

ara no hi ha res ni ningú. Voler és no rendir-se.

Només queda zazen, que es torna taulo de salvació.

El meu zazen que es torna de vegades res,

de vegades llum.

I per damunt de tot, rendir-me i acceptar que no accepto.

I en el lloc i el moment més inesperats, mirant de reüll,

crec endevinar el Seu somriure tan tendre i lluminós.

I, un cop més, m'adono que passi el que passi, 

no em moc d'Aquí ni un mil·límetre.