dimecres, 2 de desembre del 2009

El meu Deu és el Deu del Budisme. Impersonal. L’ordre còsmic. El Tao.

He perdut doncs el Deu Pare de la tradició cristiana, que predicava Jesús i que em varen ensenyar de petit?

El meu Deu és immanent,
i de tan immanent és molt proper.
El meu Deu ets tu que m’estàs mirant, que m’estàs llegint.
El meu Deu palpita amb la vida, amb el mar, amb el vent,
amb l’Univers sencer.
El meu Deu és tan íntim, que no pot ser més proper.
El meu Deu està Aquí, Ara, Sempre.

Llavors, he perdut alguna cosa?

Per això Teisme i Ateisme són qüestions purament formals.

2 comentaris:

Siddharta ha dit...

Perdoneu per l'horrible abús de llenguatge: el 'MEU' Deu .... Llicència poètica, val? Ja m'enteneu ....

Tots hauriem de saber que aquesta expressió, de vegades tan usada, el 'MEU' Deu, el 'NOSTRE' Deu ... és essencialment i profondament 'blasfema' ....

Siddharta ha dit...

En realitat, el 'MEU' Deu és una expressió criminal, perquè és l'origen de totes les absurdes guerres de religió.