dissabte, 22 de gener de 2011

Novament, mushotoku


Fa temps, cada any solia retirar-me uns dies a meditar en silenci i solitud total, en alguna ermita en mig del bosc, sempre pel gener o el febrer. Ara feia vuit anys que no ho feia. Aquest any he tornat! He estat quatre dies retirat en una cova.

En la cova i els voltants, el silenci era tan aclaparador que era quasi agressiu, com una mena de soroll (una manera de parlar, en el fons era deliciós!)! Des del primer moment el silenci i la pau interiors eren extrems. No solament quan feia zazen, sinó fins i tot mentre feia les activitats com cuinar, caminar o endreçar la cova, podia sentir el bategar del meu cor, cosa que no em passa ni a casa, ni al dojo, ni a les sesshins. Passava moltes hores en plena atenció i silenci mental, assegut en zazen, o mentre caminava pel bosc o feia les activitats.

Tot magnífic, però, incomprensiblement, em sentia apagat, sec. Molta pau, satisfacció al seure en zazen, petits esclats d’alegria, però esperava que passes alguna cosa que no passava. Vaig passar tres dies així: dilluns, dimarts, dimecres. Cada dia el zazen que més m’agradava és el de trenc d’alba. Em llevava a quarts de set i m’asseia a fora de la cova, ben abrigat (divendres dia 21 a – 8 graus) i en presència de la Lluna, o de l’Estel del Matí, o de la boira, meditava mentre naixia el dia. Sense comentaris!! I no obstant, dimarts i dimecres: shikantaza i un regustet de frustració. Un expectacle tan grandiós, i jo, res de res, tan separat! No va ser pas així, dijous. Potser la matinada extraordinària: rés de boira, pot ser l’Estel del Matí, que sol ajudar ... vaig veure el que em faltava, o millor, el que em sobrava.

I lo millor és que ja ho sabia! Cada cop em passava el mateix, fa anys. Arribo carregat d’expectatives, l’infinit per obtenir! Com es pot obtenir l’Infinit? I durant els primers dies, la frustració va guanyant terreny. Altres vegades fins i tot havia estat pitjor, ratllant la depressió. I vaig seguint, cada cop més pobre, travessant aquest petit desert de tres dies. Shikantaza. Qui em mana a mi venir aquí, en mig del no-res, amb la feina que tinc? Seré gilipolles? Quan ja no em queda res, quan m’he despullat de tot, quan he renunciat a tot, el “Mestre local”, és a dir el “Mestre de la cova”, em dona cop de kyosaku i em recorda: MUSHOTOKU. Estic carregat d’avarícia. No puc prescindir dels propòsits, objectius, profit, mèrits. I això és l’origen de les tensions, l’estrès, les presses, l’egoisme. O l’egoisme és l’origen d’aquesta avarícia vital.

El dijous, de matinada, no se si va ser el kyosaku del “Mestre local”, o l’Estel del Matí, o que ja m’havia purificat de tota la ronya mental i emocional que duia, que de sobte, tot va canviar. Vaig recordar: MUSHOTOKU. Tot va caure, i vaig entrar. Allò sense nom i sense forma, estava allà, i somreia. I ja no em va deixar ni un moment.

9 comentaris:

Ane ha dit...

Vaya, qué bueno... sin palabras me he quedado pero contenta.

:)

Anònim ha dit...

Quina gran experiència i quins grans aprenentatges, Albert! Unes fotos i un escrit conmovedors.
Des del meu punt de vista t'has endut molt més que qualsevol expectativa inicial que poguessis tenir.

Judith

Anònim ha dit...

“...te advierto que la meditación zazen no sirve para nada
y hasta que no hagas una meditación zazen que no sirva para nada,
tu meditación zazen no servirá para nada”

Kodo Sawaki

Ane ha dit...

Durante mucho tiempo entendí mushotoku de una forma que a lo mejor no era la que trataban de mostrarme. El resultado fue un especie de dejadez que no producía felicidad ni en mí ni en los que me rodean. Eso no podía estar bien. Siempre he escuchado decir que la Vía es un camino alegre.

Un día pensé: pudiera ser que la cuestión no sea abolir el deseo, sino no quedarme pegada al objeto del deseo, que no es lo mismo y entonces retornó la aegría y también la paz.

Si tuviera que elegir no elegiría el conocimiento, ni la sabiduría. No elegiría llegar a ningún sitio ni ser ninguna cosa pero la Gran Alegría y la Gran Paz... eso sí. Y seguro que en algún momento lo tendré que soltar pero de momento estoy en una dulce estación.

Por eso me puso contenta leerte, siddhdarta

Elisenda Ortega Matas ha dit...

Albert, quina experiència! Et deus sentir en un moment especialment emotiu i me'n alegro molt per tu i gràcies per compartit amb nosaltres aquesta experiència tan enriquidora.

Siddharta ha dit...

Ane, Judith, Kodo, Elisenda, gràcies pel's vostres comentaris, per la constatació de que no estic sol, que puc compartir tot això! Realment és magnífic.

Una experiència molt enriquidora, degut a lo empobridora que va ser. La Gran Alegria, la Gran Paz.

Judith, efectivament, sense voler, em vaig emportar alguna cosa. Quan vaig tornar a la vida quotidiana, el divendres 21, vaig anar veient com, poc a poc, els pensaments tornàven, com el silenci se'n anava. Un procés molt interessant d'observar. He tingut una setmana complicada a la feina. Però m'adono que em vaig emportar una cosa: la clau. La clau que obra la porta d'aquest silenci. Des de que he tornat, sempre que vull, puc tornar a aquest silenci. Una petita gran diferència respecte abans d'anar a la cova.

Kodo, la clave de todo ello: aceptar que mi zazen no sirve para nada. ¡Muy bueno tus palabras! Me han encantado, no las conocia. Gassho.

Y ahora me doy cuenta que he usado "la clau" (la llave) y después "clave", sin ser consciente de la bonita similitud. Así se cierra el círculo y el Azar (o no?) cierra nuestra conversación para destacar que la clave/llave es MUSHOTOKU: mi zazen no sirve para nada.

Un fuerte abrazo a todos. Gràcies!

Siddharta ha dit...

Ane, un comentario más. Muy interesante lo que dices. Ciertamente, en algun momento tendrás que soltar la Gran Paz y la Gran Alegria. Porque si no las sueltas, no pueden perdurar. La eterna paradoja del Zen, la eterna lección ...

Un abrazo, de todo corazón.

ane ha dit...

qué curioso, solamente perduran si las suelto pero si las suelto para que perduren, tampoco perduran. Al final: mushotoku como bien dices... voy a ver si me sale :))

La eterna paradoja y lección del zen, ésa sí que perdura, debe ser porque se mueve con el viento, con las estaciones, con la vida. O a lo mejor porque ES vida y punto.

Siddharta ha dit...

Que maravilloso es el Zen, y que sutil. Desde luego ¡no hay donde agarrarse! Y si uno se agarra ya no es Zen.

Para mi es la desnudez y abandono total de los místicos cristianos, con un lenguaje distinto, pero exactamente igual. Y es difícil ...

ES VIDA.

Un abrazo.