dijous, 3 de març de 2011

Silenci. Camino en silenci. La feina em desborda. El sofriment m’afeixuga. De tan en tan, el meu sistema immunitari col•lapsa i em poso malalt: dissabte m’agafa una grip intestinal. Em trobo fatal. El termòmetre no funciona bé, però crec que tinc febre bastant alta. No menjo res durant dos dies. Només aigua amb llimona i sucre. Però tot el que bec ho trec amb la diarrea. Dormo tan com puc, medito, al llit, tan com puc. Observo, m’obro, abraço el malestar, les nàusees, el mal de ventre, la fluixedat. El diumenge pel matí m’assento a prendre el sol, al porxo. Noto com toco fons: el malestar desapareix i crec que començo a remuntar, molt lentament. El meu Pare, el Sol, em cura. Dilluns i dimarts no puc evitar anar a treballar: faig un sobreesforç. Quasi no m’aguanto. Vaig buscant un delicat equilibri entre cuidar el cos al màxim i complir amb les responsabilitats acadèmiques especialment delicades d’aquest inici de setmana. No vaig al metge ni prenc cap medicament. Primer per fluixedat i després per falta de temps, no puc fer zazen assegut, ni a casa, ni al dojo. Només medito al llit. Poc a poc remunto. Dimecres ja em trobo molt millor. Ja menjo quasi normal. Avui, dijous, aquest matí: zazen a casa. Pel vespre, zazen al dojo. Crec que ja estic totalment curat. Una grip intestinal en mig d’una temporada complicada a la feina i en la vida familiar, quina experiència tant interessant!!

6 comentaris:

ane ha dit...

Ya decía yo que tu blog estaba quieto!. Primero pensé que cmo tenías una semana de locos, era normal, pero unos días después me "daba en la nariz" que algo pasaba.

Me hace mucha gracia que hayas podido y sabido vivir una experiencia mística con una gripe intestinal (qué latosas son!).

y... gracias por el mensaje en el musgo, por el incienso, por las palabras. De verdad. Tan de verdad que voy a convertir el agradecimiento en un gasshô inclinado hasta tocar el suelo con la frente.

GASSHÔ

Elisenda Ortega Matas ha dit...

Albert, el cos és sabi, i quan nosaltres no parem el ritme per voluntat propia, ell s'imposa i ens fa aturar, a la força, llavors és el moment de reposar, aturar-nos i retrobar-nos; tanmateix no n'aprenem de la experiencia i se'ns recorda de nou en el moment oportú.

Fina ha dit...

Albert,soc la Fina, la mare de la Elisenda,he entrat en el teu perfil i m'ha agradad tan que m'ha semblat que et dirigies a mi .M'agradaria contestarte amb lo mateix,i espero que em comtis entre els teus amics
Anire seguin els teus escrits ,ja veus que estic aprenen pero la il-lusio pot molt.
Una abraçada.

Siddharta ha dit...

Ane, he estado un mes silencioso por motivos diversos: trabajo, salud, o simplemente eso: estaba silencioso. Cada suceso de nuestra vida es ocasión, es EL suceso, EL momento de la iluminación, por ejemplo una gripe intestinal, no?

Efectivament, Elisenda, totalment d'acord! El cos és el cos de la Saviesa. Com podria no ser savi? Llavors, fluir amb el nostre cos tan en la salud com en l'enfermetat es el cami de la salut suprema, més enllà de la salut i de l'enfermetat. Però cal fluir, no oposar-se, no crispar-se contre l'enfermetat, "abraçar" l'enfermetat. Aquest és el "secret".

Fina, em fa molta il·lusió que facis comentaris al blog! L'Elisenda ja m'havia dit que el miraves. Però als que escrivim un blog ens ajuda molt i anima molt veure els comentaris dels demés, perquè això dona molta vitalitat al blog, s'inercanvien punts de vista i experiències i és molt enriquidar i divertit. Moltes gràcies, ho aprecio molt!

Respecte del que dius del perfil, estic content de veure que també m'ho dius a mi, com jo certament t'ho dic a tu. Quan vaig pensar en posar un perfil, podia posar una infinitat de coses o, simplement, rés. Llavors vaig trobar aquestes paraules de Dogen, el gran mestre Zen japonés del s. XIII, fundador de la tradició que seguim al dojo. Per a mi son realment emblemàtiques. Si haig de senyalar un tret fonamental que ha marcat i determinat la meva vida i ha anat dirigint l'evolució espiritual és aixó: el do de l'aculliment. Dels dons que he rebut, si m'havés de quedar amb un, triaria el de ser acullidor. En un cert moment de la meva vida, ara farà uns 39 anys vaig haver de prendre una decisió radical en aquest sentit. Això ha marcat la meva vida. Llavors vaig fer uns "vots" molt especials... Ha estat la decisió més savia de la meva vida. Rés serie el que és, sense això. I és gràcies a això que estic on estic.

Una abraçada ben forta a les tres, de tot cor!

Siddharta ha dit...

I sobretot, crec que és important escoltar el cos. Sempre. Que no hi hagi separació entre 'jo' i el meu cos. Ho oblidem massa sovint ... La meditació és sencillament això, no? La meditació es pot explicar i es pot 'fer' de deu mil maneres diferents, però en realitat totes són una, quan és verdadera meditació. Quan un s'inicia, hi ha moltes tècniques i formes diferents, però poc a poc tot s'unifica, i la mateixa vida es torna meditació. La malaltia és una manera magnífica i molt eficaç de reconèixer i viure aquesta veritat. Moltes persones s'han 'curat' justament quan han estat malaltes, quina paradoxa, no? je, je, je....

ane ha dit...

Me gusta el linkwithin y cómo queda. Así me puedo pasear por el blog a lo "tonto y a lo bobo" :)

un beso, siddharta. También me alegra que estés bien de nuevo.