dilluns, 18 d’abril de 2011

Dedicat a una persona que m'estimo molt.

8 comentaris:

ane ha dit...

No te digo cuánto me evoca ni por qué pero que sepas que se me ha puesto una cosita así en la garganta... y que vuelvo a deberte una.

bss

Siddharta ha dit...

Debo confesarte que miré este video con cierta desconfianza, me dejé llevar un momento por el sectarismo (que no soporto!): pero si yo soy zen, todo esto de Krisna lo encuentro muy fantasioso, andarse por las nubes. Que error! Si en el fondo ya lo sé! Y vuelvo a lo de siempre, de lo que estoy profundamente convencido: la experiencia última, la liberación, no conoce de formulaciones intelectuales, ni de creencias, ni religiones. Va mucho mas alla de todo eso. Pocas cosas sé en esta vida. Pero esta si la sé.

Lo colgué por amor a esta persona que me lo recomendó y por ansia de compartir, y ahora me alegro profundamente de haberlo hecho, de haberme abierto. Y me alegro de compartirlo, también contigo.

GASSHO.

ane ha dit...

Qué razón tienes!

Algún maestro o cualquier cosa parecida dejó dicho por ahí:

"Las fronteras de lo Último no están guardadas ni por leyes ni por reglamentos."

Como ya sabes que me lo creo todo, esto también :)) Convencidita que estoy.

Elisenda Ortega Matas ha dit...

Molt bonic Albert! I qué tens contra la fantasia? jo em nodreixo d'ella, be que ho saps... es una manera diferent d'explicar les coses o de veure-les però només és un llenguatge diferent per molts - entre les que m'incloc - molt necessari i que alimenta l'ànima.
Una abraçada!

Anònim ha dit...

Gràcies per compartir-la.
Pq la vida de vegades et dona el q més desitges i després t'ho pren??
Un petó

Siddharta ha dit...

Estimat/estimada,

Perquè tot està en moviment, no hi ha res que sigui perdurable. Allò que desitgem i obtenim, quant durarà? Un dia, un any, deu anys, cent anys? Aferrar-se a allò que no és perdurable és sofriment. Aquesta és una veritat fonamental del Budisme.

Potser no hi ha un perquè. Simplement la vida és així. O si vols buscar-li una rao, et diria que els desitjos acostumen a ser fruit de l'egoisme, és a dir de creure's una entitat individual separada de la resta de l'Univers. Això esta bé en un cert moment, quan un és petit, o jove, però si vols crèixer, hem d'aprendre a fluir amb la vida. I fluir vol dir FLUIR. I la mateixa vida t'ho ensenya. És justament això que em dius.

Si ho has experimentat, i ho veus clar, no ho oblidis mai! i seràs afortunada.

Ja se que això pot ser molt dur. Jo també m'he aferrat i m'aferro, i he patit i pateixo. Per això puc entendre i compartir el teu dolor. Però veig clar que hi ha un camí per alliberar-se. I tracto de seguir-lo tan com puc.

Una abraçada de tot cor.

Siddharta ha dit...

Elisenda aquest tema que treus és molt interessant!

Sintonitzem moltíssim en moltes coses, però aquí està potser un punt a on diferim. Tu ets artista i jo sóc científic.
No tinc res contra la fantasia, al contrari: l’art es nodreix de la fantasia i ho valoro i ho respecto i ho admiro! Penso que la fantasia és molt vàlida per crear bellesa i per transmetre conceptes, idees, imatges, símbols, arquetips.... Però no per donar una explicació del mon. Per a mi, fantasia en aquest àmbit seria per exemple, creure que el mon va ser creat per un Déu antropomorf fa 8000 anys, quan sabem científicament que no és cert. Penso que hi ha religions que afavoreixen que les persones ens evadim de la realitat. Hi ha religions que creuen en un Deu personal molt bo, que ens estima molt, i tot passa per el nostre bé personal. Però després hi el terratrèmol i el tsunami del Japó, i nens que es moren de càncer, i moltes coses més que no quadren amb això. En canvi, valoro el Zen, perquè és profundament realista, toca de peus a terra. El Budisme parteix de la realitat del sofriment, n’analitza la causa i tracta de resoldre-ho. En aquest sentit, rés de fantasia. I en aquest àmbit em sembla important, crec que és el que cal. Però per la creació artística: tota la fantasia, i més!

I al final, el que cal és una ment oberta i un COR encara més obert. Com deia en la meva resposta a l'Ane, rés de sectarisme, ni prejudicis, ni “etiquetes” (cosa que jo no em vaig aplicar a mi mateix al primer moment). L’experiència última està més enllà de totes les creences i de les interpretacions intel•lectuals de la realitat.

De fet, una de les persones amb que em sento espiritualment més unit és un ermità i sacerdot cristià, que encara que molt obert i heterodoxe, creu amb la majoria dels principis tradicionals del cristianisme. Crec que és un Sant. Hem parlat molt i sab que la meva aproximació és el budisme zen. En la formulació diferim, però en el fons no ens separa absolutament rés, ens sentim profundamnet units. També tinc un amic esoteriste que creu en el renaixement i moltes coses més (fantasia! crec ...). I més enllà d'això hi ha alguna cosa molt fonda que ens uneix.

Una abraçada ben forta.

Siddharta ha dit...

Pq la vida de vegades et dona el q més desitges i després t'ho pren??

La pròpia Vida et dona la vida i després te la pren. Però és que la vida és "teva"? De qui és la vida?