divendres, 20 de maig de 2011

Al final no he pogut més. Fa 6 anys que em volta pel cap: perquè la longitud d’ona de les ones de sorra sembla ser proporcional a l’amplada de la zona de rompents (Xb)? Sembla que sigui així, però en realitat no té cap sentit!

He publicat diversos articles sobre el tema, però mai he pogut resoldre aquest problema essencial. Durant 6 anys aquest enigma ha estat a l’ombra, sempre l’he evitat. Recentment el treball amb dos col•legues ha aportat nova llum i m’ha empès irremediablement cap aquí. Ara feia uns dies que li tornava a donar voltes. Aquest matí, tenia deu mil coses més per fer. Però no m’he pogut resistir. S’hagués pogut acabar el món, però les reflexions sobre aquest problema no es podien aturar, em sortien automàticament, tot sabent que tenia una llarga pila d’altres coses per fer. He agafat paper i llapis (que no ordinador!) i m’he posat a escriure i calcular. He escalat les equacions, i s’ha fet la llum, d’una forma increïblement simple!

Queda clar que Xb és un fals protagonista. Accidentalment roba el protagonisme a qui l’hauria de tenir: l’alçada de les onades dividida per el pendent de la platja. Aquest és el verdader paràmetre que governa el problema. I clar, l’embolic està en que Xb està relacionat amb ell, i en altres problemes semblants Xb és fonamental. Però no aquí!

9 comentaris:

ane ha dit...

Me ha encantado esta entrada!! Se parece a alguno de los podcast sobre ciencia a los que soy "adicta". Solamente entiendo algo alguna vez y no se me queda pero da igual. Me gusta la ciencia y su idioma.

Un abrazo grande.

Elisenda Ortega Matas ha dit...

Et felicito Albert! però m'he sentit molt ignorant... no entenc res de res... sense mi el món giraria igual, ja ho veig.

Siddharta ha dit...

Ane, Elisenda, moltes gràcies pels vostres comentaris que aprecio molt!

Elisenda: també sense mi el mon giraria igual. Aquesta és la mala noticia. La bona és que tan tu com jo som part del mon!

Tinc moltes mes coses per dir-vos sobre això, però ara no tinc temps. Segueixo després.

Petons.

Siddharta ha dit...

Elisenda, Ane. Jo mateix em sorprenc i em maravello de com funciona la "ment científica". No sempre és així, però de vegades si, més d'un cop m'ha passat. Comença amb un enigma intrigant, una cosa que sembla que sigui tan evident que no la veus. Segueix amb una mena de frustració insoportable per no poder-ho entendre. Poden passar anys en aquest estat. Investigues, treballes, tens la sensació que roçes el meollo de l'assumpte, però mai acabes de poder-lo atrapar. Quan vas a un congrés, qualsevol idea interessant que algú et transmet te la mires en funció de si la pots aplicar al "teu" problema. Quan llegeixes un article, un llibre, penses a veure si això podria ser aplicable al teu problema. Pots abandonar la recerca, poden passar anys, sembla que ja no hi penses, però el teu subconcient no deu parar de treballar. I després, un bon dia hi tornes, ho mires amb ulls nous i, de cop veus la llum: ja ho tinc! Es com una mena de koan!

Això em va passar el divendres pel matí. I això que tinc molta feina amb altres coses molt més urgents. Però no vaig poder resistir la temptació d'escriure i expressar en equacions el que aquests ùltims dies ja m'estava rondant pel cap després de 6 o 7 anys. Poc temps que tenia, i a sobre vaig dedicar 10 minuts a escriure-ho al blog. Quina mala conciència que tenia, quina irresponsabilitat. Però en el fons vaig entendre que en aquell moment, no hi havia rés més important que això. Per a mi va ser una experiència memorable i ho volia compartir! Això és un goig. Estic content! Gràcies per compartir-ho amb mi. Seguramnet escriurem un article sobre aquest tema en una revista especialitçada, i a partir d'ara, els que ens dediquem a això tindrem en compta aquest petit descubriment. Però el goig tan íntim i personal només el puc compartir amb vosaltres en aquest blog. Això va més enllà de la ciència i no ho puc explicar en un congrés, ni en un article, ni dir-ho als col·legues (encara que sense confessar-ho, tots som una mica iguals, ens hem enamorat de l'Univers ...). I ja se sap que quan un està enamorat fa tonteries. Gràcies!

ane ha dit...

Decir "sublime" es una cosa. Sentir "sublime" no tiene palabras. Y sentirlo... te lo debo.

Salud, Siddharta.

Siddharta ha dit...

Ane, muchas gracias por tu comentario. En medio de la marabunta -- hoy he empezado a trabajar antes de las 6:40 y no pararé hasta las 8 de la tarde o más -- he abierto un momento el blog para leer de nuevo tu comentario. Eso me anima mucho! Tengo de plazo hasta mañana para terminar de escribir un artículo para un congreso. Debido a esto (y otras tareas) toda la semana voy de puto culo (con persón, y mis respetos, y gasso incluido. Qué dice el Zen sobre esto?). En medio de la marabunta a ratos perdidos he conseguido aclarar del todo el problema de la longitud de onda de las ondas de arena. Y además, el artículo que escribo está saliendo bastante bien. Increible! Yo habia oido decir algo como: "intel·lectus apretatus, discurrit que rabiat". Será eso?

Elisenda Ortega Matas ha dit...

Ànims Albert, tu pots amb tot i mes! ... i no t'sallyoblidis de gaudir del moment!

Elisenda Ortega Matas ha dit...

Que no t'oblidis.... no se d'on ha sortit aquesta paraula inpronunciable? Petons!

ane ha dit...

Ya me parecía que "el palabro" no existía :) ¿Veis cómo voy progresando con el catalán? jajaja!

bss xa los 2