Que fràgil és el vel de l’egoisme. Tan potent, no ens deixa veure res, i en el fons tan fràgil. És com el fum, o la boira. Que propera està la Gràcia i no la veiem!
Uns mesos de treball frenètic i estressant sembla que hagin acabat amb la Gran Pau (paraules de la meva amiga Ane), aquesta Gran Pau que em va inundar el penúltim dia de la meva estada d’ermità a aquella cova, pel gener. Però no. La “Gran Paz” està sempre aquí i no la veiem. Però a on mirem?
Ara estava escoltant aquell mantra tan extraordinari que vaig penjar el 18 d’Abril. De cop, tot l’egoisme ha caigut i he entrat en Aquell Lloc. La Gran Paz, que sempre ha estat aquí, somriu. Crec que m’està preguntant: a on te’n havies anat?
I ara torno a la meva feina, però procuro no moure'm d'Aqui.
5 comentaris:
Que way papuchi!
Un petó.
Tan fràgil la boira.
A vegades estic desesperada, inmersa en la boira i no sé com esvair-la. I demano perdó a Deu, al sol, a la Pau (La gran Paz), per no sentir que estan allà radera la boira. Només puc esperar i estar present i un dia la boira marxarà, quan la deixi anar.
Gràcies! Avui mirar el blog, tb m'ha fet esbair la boira :-)
Però, no forma part de la nostra "huanitat" sentir-no saixí? i, no valorem més, desprès, els moments de pau? Tots lluitem per sentir més moments de pau i felicitat i viure en ells, però aquesta lluita ens fa humans...
Estimada Anònima, que et podria dir? Cada matí, en el zazen, m'entrego tot jo. Però el karma i la boira i el dolor estàn aqui i de vegades semblen insuperables. Cada un ha de recòrrer el seu camí. De vegades la boira és com un mur insuperable. Però t'aseguro que hi ha un estat de pau i felicitat incondiconades i que aquest és el nostre patrimoni. Ja saps: la clau és deixar anar....i practicar. Però posem condicons a la Vida ... De vegades necessitem ajuda i l'ajuda es pot trobar: l'Univers és savi.
Una abraçada molt forta. Sempre, sempre, encara que no t'ho sembli, estic amb tu. Des del primer moment.
Elisenda, efectivament és part de la nostre humanitat. I el dolor i la lluita i l'egoisme i la il·lusió. Però crec que hi ha un estat més enllà de tot això i he apostat per això. És que aquest estat més enllà d'aquesta lluita no és humà? Aqui queda la pregunta ...
Una abraçada ben forta.
Publica un comentari a l'entrada