diumenge, 23 d’octubre del 2011

La púrpura de Schönlein-Henoch ha remitit. En sortir de l'hospital em vàren dir que fés repòs, però jo saltaba i jugaba i no m'estava quiet. Acabo de fer 6 anys, tan aviat em poso malalt com em curo. El meu cos és una explosió de vitalitat. Com tots els cadells!

I l'esquinç sembla que s'ha curat, i la piga que m’han tret no era cancerosa.

Però segueix havent-hi dolor, i segueix havent-hi alegria. Res extraordinari. Però obrir-se al dolor i obrir-se a la alegria ajuda a superar l'egoisme.

4 comentaris:

Elisenda Ortega ha dit...

I obrirse a l'amor que tots sentim per vosaltres... Petons!

Siddharta ha dit...

Gràcies Elisenda!

Una abraçada ben forta.

mikaela ha dit...

Este blog lo llena un humano digno de ser llamado así. Extraordinario. Me alegra conocerte.

un beso muy grande.

Siddharta ha dit...

Ane, muchas gracias por estar cerca y por permitirme estar cerca.

Todos somos parte de UNA misma Humanidad. Pero algunos se dan más cuenta que otros. Y aunque nos demos cuenta, no es facil mantenerse permanentemente en esta conciencia, en esta experiencia. Y también sucede que "Dios los crea y ellos se juntan". Y esto si que es una gozada. ¡Gracias!

Un abrazo bien fuerte.