Les malalties no paren d’assetjar-me. El càncer de pit està controlat de moment, però ara hi ha un esquinç, bronquitis, al•lèrgia, la púrpura de Schönlein-Henoch (malaltia raríssima), una piga que m’han de treure i podria ser cancerosa, potser una hèrnia discal, i sofriment emocional, ... I tot això és motiu per meditar més, i més ... per treballar l’atenció i la compassió, cada cop més. Per experimentar més i més, energia i compassió, i donar-me.

I el treball sobre les ones de sorra està sortint meravellosament bé. Avui, en principi, he acabat els càlculs que vaig iniciar fa 5 mesos (quasi d’amagat, trencant completament la meva agenda, en aquell moment plena de temes urgents; veure blog, 20/05/2011). Tinc ja les conclusions de l’estudi. He esbrinat perquè les ones de sorra tenen una longitud d’ona preferent i he trobat que aquesta longitud d’ona és essencialment proporcional a la longitud d’ona de les onades dividida pel pendent de la platja. He anat escrivint un article tècnic sobre això, que espero acabar d’aquí unes setmanes i enviar a una revista especialitzada, per publicar. He resolt un enigma que m’havia intrigat durant 8 anys. Estic molt satisfet.

I aquesta tarda he vist els meus peus despullats caminant damunt la moqueta del dojo.