divendres, 2 de novembre de 2012

Sesshin a Egino

Vaig començar la sesshin ahir pel matí amb el viatge en cotxe cap a Egino, amb molta alegria i entusiasme, i la vaig acabar ben aviat amb un accident, al cap d’una hora. 

Afortunadament, dels quatre cotxes que varem topar, ningú es fa fer mal, excepte una petita revinclada al coll que es va fer una nena. 

El roure, el meu amic
Ara la sesshin segueix AQUÍ, com no podria ser d’una altre manera. El cotxe ja és al taller, la declaració d’accident ja està a la companyia d’assegurances. Sento com estava una mica aferrat a la sesshin de Egino. Tenia moltes ganes d’anar-hi! Em sento amoïnat pel que em costarà la reparació (3000 €?). Quin pal! Poc a poc, vaig deixant anar ...

I aprendre la lliçó: anava potser massa a prop del cotxe de davant? Anava lleugerament distret parlant amb els companys i vaig trigar unes dècimes de segon més a reaccionar? Bé: guardar la distància de seguretat és molt important, anar molt atent a la conducció és molt important. 

Ahir per la tarda vaig pujar a la muntanya de Céllechs, compartir-ho amb el roure amic em va ajudar. Aquesta nit he dormit malament. A mitja nit m’he assegut en zazen i, encara que ja sé que no serveix per a res, zazen m’ha acollit.  




I viure allò tan obvi que tothom diu: pots estar content de no haver-vos fet mal. Clar que si! No per obvi deixa de ser tremendament cert!  
Segueixo viu.














Les pedres asenyalen el camí. Cada cosa que em passa a la vida és ocasió per practicar la Vía. Cada aconteixement és l'ocasió del Despertar. Sinó ARA, quan? Sinó AQUÍ, a on?






2 comentaris:

ESTRELLA FAVORABLE ha dit...

Gasho Albert per la teva reacció dabant l'adversitat. La vida continua per que el zazen és al dojo i és fora, no hi ha separació, així ho va dir el Mestre a la Seshin. Una abraçada. Glòria

Siddharta ha dit...

Davant de les adversitats ens contrariem; tendim a crear separacions: el dojo, fora. Però si alguna vegada hem EXPERIMENTAT que no hi ha separació, llavors no ens hem de deixar enganyar mai més per aquesta il·lusió. Hem de treballar perquè l'experiència de la no-separació sigui permanent. I així ho procuro, però costa ....... I el mateix amb les adversitats. Si internament m'he rendit, he abandonat l'ego, que més té anar a Egino o quedar-me a casa perquè he tingut un accident? Evidentment que esperava em devoció aquesta sesshin, i em costa deixar-la anar ... però quin sentit tindria tot plegat si m'hi aferrés? A què estaria jugant? Tot això és molt bonic, però em costa. Haig de treballar-ho molt ... Però en eso estamos.

Una abraçada molt forta, Glòria!