dimecres, 14 d’agost de 2013

La mandarina

Va començar arribant a la plena consciència mentre estava en son profund. No era un somni lúcid. N’he tingut molts i estic acostumat ara. Era quelcom totalment diferent. M’adonava completament d’aquest estat amorf de son profund sense somnis. Ben aviat em vaig trobar a mi mateix observant l’univers sencer de la mateixa manera que Deu mateix ho podria fer. Vaig poder percebre la creació sencera de cop. No dic ho “vaig veure” perquè no semblava que tingués ulls o cos. O, si un cas, l’univers mateix era el meu cos i la meva ment. Percebia clusters galàctics i formacions massives d’estrelles de la manera que normalment percebeixo els meus propis braços o cames. O alguna cosa. És impossible de descriure.

L’univers estava evolucionant abans que jo. M’adonava que milions d’anys estaven passant i, no obstant, els experimentava com instants. Novament, és impossible de descriure. Vaig veure l’univers ajuntar-se. Primer, un planeta es va unificar en un ésser individual. No només les espècies intel·ligents però totes les formes de vida sobre el planeta i finalment el propi planeta. Això es va estendre a través  el sistema solar i després als altres sistemes planetaris propers. Al mateix temps el mateix passava a altres parts de l’univers a milions d’any llum. Les seccions unificades gradualment s’anaven trobant i esdevenien més grans i més grans.  Finalment, l’univers sencer consistia de només dos “éssers” formats per la matèria i espai  combinats de bilions, trilions de galàxies.   

Els dos éssers estaven cara a cara, i jo, ara un d’aquests éssers, se sentia exactament com quan estic en front de la meva dona. L’univers sencer, deformant-se en un temps infinit i un espai infinit, era ara un ésser unificat. Sense tensió. Sense por. Sense lluita.

Però l’univers estava sol. No hi havia ningú a qui parlar. Ningú per compartir l’experiència. Ningú més. I amb ningú per contrastar, no hi havia jo. Per curar-se d’aquesta solitud es va escindir novament en dos, després quatre, sis, vuit, i més i més fins que, en un període de bilions i bilions de mil·lennis va tornar  a ser incontables éssers individuals. En aquest punt em vaig sentir novament en el meu cos. Vaig obrir els ulls i estava en el meu llit.

És difícil fer-me una idea del poder brutal d’aquesta visió. Llegint-ho enrere ara sona només com un somni sobrenatural o una història de ciència ficció. Però va ser absolutament real per a mi. Tan real com qualsevol experiència que mai hagi tingut a la vida. Més real.

Vaig quedar trasbalsat per aquesta experiència. M’era difícil concentrar-me en les coses trivials com el meu treball després d’haver vist la història sencera de l’univers des del punt de vista de Deu. 

No sabia que fer amb el que havia viscut. En tot el temps que havia dedicat a seguir les classes den Nishijima i den Tim mai m’havien descrit res semblant a fondre’t en la ment de Deu i veure el començament i la fi del desplegament de l’univers. Dogen mai va escriure sobre rés semblant en el Shobogenzo. El Buda mateix mai va parlar d’aquest tipus de coses. I no obstant estava segur que l’experiència havia estat real.

Finalment, em vaig empesar els nervis i em vaig decidir a dir-li al Nishijima. En aquell moment hi havia algunes coses que m’impedien veure’l cara a cara, de tal manera que li vaig enviar un e-mail descrivint-ho tot minuciosament. No sé que m’esperava sentir d’ell. Potser un paternal: “Si, fill meu, has entrevist la veritat secreta. Però no n’has de parlar mai amb altres, perquè només quan estaran preparats aprendran aquestes coses”.

Però això no és el que va dir.

Em va respondre amb un e-mail el dia següent dient-me que el que havia experimentat era només una fantasia. Que mai tornaria de veritat ni tan sols en el futur. A més a més, va dir que algú que com jo treballava en el camp dels dibuixos animats necessitava ser més realista.

Estava devastat.

Com no ho podia entendre? Això no era una fantasia! Era veritat! No tenia res a veure amb el meu treball en els dibuixos animats. Era seriós y molt profund. Fondre’t Amb La Ment De Deu! Com podries aconseguir rés més profund?

Quasi vaig plorar quan vaig llegir aquest e-mail. Estic segur que m’hauria enfonsat si m’hagués dit això directament en persona. Em vaig passar tot el mati experimentant pena i confusió. Una decepció enorme. No podria haver-hi rés més gran. 

Però conforme el dia va passar, vaig començar a veure algunes coses que havia estat massa estúpid per no veure les setmanes anteriors. D’una banda, si la teva experiència d’il·luminació és real, ningú mai te la pot treure o negar-la. Il·luminació significa manifestació verdadera del que realment ets a cada instant. Cap crítica per part de ningú et pot treure allò mai més, de la mateixa manera que les paraules crítiques de ningú no et poden eliminar màgicament el nas. Ningú et pot apartar de tu mateix.

Però la meva gran experiència de fondre’m amb Deu, per profunda i emocionant que fos, era en el temps, era en el passat. No era aquí ni era ara. De fet, la meva memòria era tan potent, que es mantenia viva igual que la meva experiència d’ara i aquí. Estava sacrificant la meva existència real, de cada dia, per un somni. Si realment havia experimentat el principi i la fi de l’univers o no, era a part. No importava ara mateix, perquè ara mateix no era el que estava experimentant. Estava experimentant ser un antic xicot cofoi assegut en un despatx de Tokio sentint pena de si mateix. El que havia passat aquella nit havia marxat, marxat com el dia que havia rebut la ordenació budista, marxat com el dia que vaig cantar els sutres per primer cop, marxat com les actuacions de la banda de música, marxat com el meu primer petó, marxat com la meva infància a Nairobi. Marxat, marxat, marxat, mai més tornarà per molt que ho desitgi, o ho enyori, o ho somií.

Aquest tipus de cosa és un problema comú entre els practicants de zazen. Tenen aquestes experiències realment magnífiques o aquestes visions tremendes i llavors es queden atrapats en això per sempre, com un pitbull en el cul d’un carter – i es perden efectivament la resta de les seves vides. És un joc que juga l’ego: si no et pot mantenir creient en això a través de tots els mètodes usuals, et llença una cosa que sembla allò que sempre has imaginat que podia ser la il·luminació. Un cop comences a creure en tot això el teu ego et porta directament allà on et vol. Ja no seràs mai més capaç de mirar honestament la teva vida quotidiana. 

Però has aconseguit oblidar tot allò i tornar a on ets. A la hora de dinar havia estat reflexionant sobre el e-mail de Nishijima durant un parell d’hores i em sentia desgraciat i camí  d’arrossegar-me la resta de la meva vida muda, trista i miserable. 

Però hi havia alguna cosa més que brillava a la frontera de la meva ment. Jo sabia que la meva vida no era dolenta en absolut. Era una cosa agradable. Era una cosa preciosa, fràgil, i molt valuosa. Hi ha molts diamants en el mon i si perds el teu favorit, pots treballar fort, fer molts diners i aconseguir-ne un altre per substituir-lo. Però els moments de la teva vida no son així. Un cop han marxat, no tornen mai més. Cada un i tots ells son la cosa més valuosa de l’existència. No té cap sentit comparar un moment amb un altre. No té cap sentit comparar la teva vida amb una altre. No importa lo ric que algú pugui ser, lo feliç que pugui semblar, lo il·luminat que pugui semblar, mai pot ser tu. Mai, mai, mai.

Només tu pots viure la teva vida.

La meva dona m’havia donat una mikan, un tipus de mandarina japonesa per dinar aquell dia. Vaig seure al meu despatx i vaig començar a pelar-la. Mentre mirava com la pell quedava separada de la fruita m’impressionava veure lo bonica que era. Era una mandarina, perfecta a la seva manera. El color taronja saltava com si brillés des de dintre, més brillant que una llum de neó. La intensitat de la seva bellesa m’era quasi dolorosa. He vist vistes magnífiques en la meva vida: posta de sol sobre el Pacífic des de la costa Oest de Maui, el Kilimanjaro apareixent sobre la plana amb elefants i girafes passejant en primer pla, la dignitat trenqui-la dels antics temples budistes.  Però en aquell moment res es podia comparar a aquella petita mandarina a les meves mans. Em vaig sentir tant agraït només de ser jo, només de seure al meu despatx, només de poder pelar i tastar i menjar aquella mandarina. Ningú més tastaria mai aquella mandarina.


Quan vaig tornar a casa li vaig enviar un altre e-mail al Nishijima parlant-li de la mandarina i donant-li les gràcies per fer-me anar recte. El dia següent vaig rebre la seva resposta: “Menjar una mandarina és il·luminació real”. Era quelcom que no necessitava que m’ho digués. No obstant, em va agradar que ho fes.  

2 comentaris:

ha dit...

Kensho, felicitats.

Potser no sigui permanent però vindran més si continues...

Una abraçada

Siddharta ha dit...

GASSHO.