Durant 4 dies
vaig estar retirat en una cova a la muntanya,
a 10 km del lloc habitat més proper.
Només arribar,
el més evident i impactant: un silenci aclaparador i omnipresent. Pau i
felicitat i una sensació d’haver deixat enredera una mena de malson que és la
vida accelerada, estressant i plena de
tensions que porto habitualment (encara que ho porti bé i normalment no m’ho
sembli!). I la sensació de que 4 dies
són molt poc, m’hi passaria com a mínim un mes.
M’he passat la
tarda caminant pel bosc, tractant de mantenir l’atenció i la consciència. Una mena
de kinin, però més rapit. Després posta
de sol espectacular. Un sentiment de
goig intens i una gratitud immensa.
Zazen a la capelleta de la cova. Un gran
silenci.
De vegades m’agafa son, però no em preocupa.
Shikantaza. Practico
sense esperar res.
Si tinc son bé, si no també. Estic en harmonia,
flueixo. En
un cert moment em vaig ben conscient
que faig zazen a les entranyes de la
Terra,
la meva mare. El meu esperit s’escampa per
tota la cavitat de la cova.
Estic amb la meva mare
Aquest dies de
zazen i de meditació caminant, a estones em va bé, a estones no. Però no faig
cas, practico i practico sense parar, sense esperar rés (mushotoku). Normalment
hi ha silenci mental i els pensaments no em molesten. En el zazen de vegades em
ve somnolència i em venen imatges oníriques. Llavors obro els ulls. A estones
estic despert en silenci, però és un silenci opac, àrid, desencisador. De
vegades, però, el silenci es torna lluminós i de vegades em venen esclats d’alegria,
cau l’egoisme (percepció de la no-separació) i de vegades experimento clarament
la Unió amb el Mestre. I per damunt de tot em rendeixo, m’entrego.
Certament estic
unit amb Jesucrist i amb el Buda Shakiamuni, i amb tots els Sants i
Boddisatvas que han caminat per aquest camí
de la vida eremítica. La meva determinació és la seva. Per això no pot haver-hi
separació. Ells estan en mi, jo estic en ells. De la mateixa manera que abraço a tots i cada un dels budes futurs, els
acullo a tots, així els budes del passats m’acullen a mi. Em sento part d’aquest
gran corrent dels éssers que treballem pel despertar espiritual de la
Humanitat.
La meva
determinació és la seva. I és que la determinació és fonamental. És molt difícil
transcendir l’ego. Ens fiquem a la Via per ser més feliç, per resoldre
problemes personals, perquè no ens sentim bé, però sempre busquem un objectiu. I
això no pot funcionar, està viciat d’entrada. Ens fiquem a la Via amb la llavor
de l’egoisme. L’ego no pot transcendir l’ego. Potser és més eficient el
karma-ioga. Oblidar-se d’un mateix de bon començament i entregar-se als altres,
dedicar-se al servei dels altres. Si es vigila i no es permet que l’ego es
fiqui pel mig, si es manté la puresa, l’ego pot caure així. Però també la
determinació en la pràctica del zazen i de la compassió, sense agafar-se als resultats
pot ser un bon camí per anar més enllà de l’ego. Si es fa amb puresa, amb entrega desinteressada,
sense esperar res. Mushotoku. Però la determinació i mushotoku són essencials.
M’encanta el
primer zazen, de matinada, sota el cel estelat,
a fora davant de la cova. Així com amb la llum del dia em mantinc a prop
de les pedres, i els arbres i les muntanyes, en el zazen de nit em mantinc a
prop de les estrelles i les constel·lacions.
Tot l’Univers a prop. El meu cos és l’Univers sencer.
Està claríssim
que aquesta forma de vida necessita una noció de jo, un ego, per sobreviure.
Això és indispensable. Sinó no hi hauria vida. Però també és cert que aquest
ego és un artifici, un instrument de la vida per poder-se desenvolupar. Si
mires la realitat en profunditat t’adones que aquesta forma no pot existir aïllada,
necessita, també essencialment, de tot
la resta: els altres humans, la societat, els altres animals, els boscos, els
camps, els rius, l’atmosfera, els oceans, el clima, La Terra, el Sol, etc.
Llavors queda de manifest el caràcter il·lusori de l’ego. Les barreres que em
separen de la resta de l’Univers són molt febles, encara que per sobreviure, la
meva ment les ha fet molt fortes. Però la realitat no és aquesta. La realitat
és que, en el fons, no hi ha separació. Sóc una onada en el mar. I, en el fons,
sóc aigua. No adonar-se d’això és una
disfunció que anomeno egoisme. Quan ets petit o jove és natural, i fins i tot
de vegades convenient, mantenir un cert egoisme. Has de defensar una forma de
vida en desenvolupament. Però conforme et fas gran, l’egoisme s’ha de transcendir.
L’egoisme, la gran il·lusió, és origen
de sofriment. Per una vida més feliç i més plena, per ell i pels altres éssers,
tot individuo ha de superar l’egoisme. Aquest és l’únic objectiu de tot camí
espiritual. Però a més a més, pel futur de l’espècie humana, per la
supervivència de l’espècie, és necessari superar l’egoisme. Si persistim en l’egoisme,
acabarem amb el nostre planeta i ens extingirem. Allò que a l’inici és
indispensable per la supervivència dels individus, al final és nociu per l’espècie.
Superar l’egoisme és el següent pas en l’evolució.
Corregint el
mudra del zazen, per la meva mà ha entrat tot l’Amor. La mà! Poc a poc he vist
com anaven caient totes les contradiccions. Quan ja no en quedava cap he vist
com la meva ment era la ment de la
Divinitat, és a dir, d’Allò que fa que tot sigui tal com és. I a partir d’aquí
no hi havia separació. Tot era Amor. I una a una he anat portant totes i cada
una de les persones que estimo Aquí, en aquest espai. No hi faltava ningú. I
molta gratitud a Jesús i al Buda, i al Ramana Maharshi, i al Pare Marcel, i el
Pare Estanislau ... llàgrimes.
I seguia el zazen.
I seguia el zazen.
El meu bol, signe
paradigmàtic del budisme. Simplicitat, gratuïtat, receptacle. Tot l’Univers cap
en el meu bol. Inter-ser, intercanvi: per
l’aire els pulmons, per l’aliment el bol. Com el calze pels cristians.
És un regal dels
meus fills.
4 comentaris:
No se que dir Albert, admiro, i molt, la teva força, la teva capacitat de búsqueda, el saber estar amb tu mateix, amb solitud i entrega. Jo en seria incapaç, m'agrada la solitud i el silenci, però perqué se que tinc gen a prop... aquesta solitud que tu has buscat a mi em despertaria pors...Quan lluny estic encara. Tens molt a explicar-nos, ja conto els dies. Una forta abraçada!
Simplement segueixo una tradició que ve de fa molts secles: aillar-se en la solitut, el silenci i la simplicitat, per treballar en un mateix. I em sento infinitament agraït a les persones que han fet possible que podés conectar amb aquest corrent ancestral.
Ens veurem aviat! Una abraçada ben forta!
Tocada.
Te debo una.
Gasshô.
Ane, también has estado allí. Un abrazo bien grande!
Gasshô.
Publica un comentari a l'entrada