dimecres, 30 d’abril del 2014

Quan hi ha sofriment,
el karma,
de qui és?

Qui vulgui venir amb mi,
que carregui la seva creu
i em segueixi.

4 comentaris:

Elisenda Ortega ha dit...

Sens dubte el sufriment el generem nosaltres, al fer-lo nostre, viure'l des de dins...Ho sabem, però que dificil és no patir!

Siddharta ha dit...

Com insisteix el budisme, estem interconenctats. Ara jo pateixo pel karma que va generar el meu avi, i jo genero el karma que un dia afectarà al fill de la meva neta. Més enllà de l'ego, t'adones que el karma no té propietari. Llavors et menges el teu karma, el que t'ha tocat, abraçes la teva creu, t'aixeques, i camines. Vius aquest sufriment des de dintre, sense crear separació, sense rebutjar rés, amb paciència i comprenssió. Abraçes la Via i saps que el karma que queda serà una mica més lleuger i lluminós.

És impossible no patir! Però el dolor sol tenir dues fases. En la primera es pateix i prou, no hi ha llum, ni comprenssió, ni rés. Simplement hi ha dolor. I no té remei. En una segona fase, aquell nus a la gola, o al pit, o a l'ànima es desfà poc a poc i et sens alleugerit, l'hotitzò s'eixampla, ve la serenor, es comprèn, et ve un amor que ho abraça tot i, finalment, cau l'egoisme. I et preguntes: on és ara el dolor?

Elisenda, gràcies per estar sempre a prop. Una abraçada molt gran!

Estrella ha dit...

Bon dia. No sé qui sou. Però avui he entès que la creu és el karma, exactament, i que per això la creu és un senyal que marca el camí. He posat al google "creu és el karma", i he flipat quan m'ha sortit el teu blog... Salut!

Siddharta ha dit...

Bon dia Estrella, gràcies pel teu comentari. Sóc un home convençut de que cada un de nosaltres pot experimentar amb la pròpia vida i fer un treball personal per assolir una vida més plena i feliç, per un mateix i pels altres. Tinc clar que la veritat és única, encara que diferentes cultures i diferents filosofies l'indiquin amb paraules diferents. He aprés a buscar aquesta veritat, sense deixar-me enganyar per sectarismes i rivalitats entre diferents religions. La meva pràctica s'inspira fonamentalment en la tradició del Budisme Zen i en la tradició Cristiana. I m'he adonat que salvant les diferències doctrinals i formals (que no m'interesen gens) el concepte de karma i la creu indiquen una mateixa realitat. I el més important és com haig d'actuar davant d'aquesta realitat. Davant d'aquest oceà de sofriment, que nosaltres mateixos creem, es tracta d'aixecar-se, abraçar i caminar. Caminar per que el karma que deixem quan morim, sigui una mica menys feixug. Abraçar, per transmetre alegria i amor als que ens envolten, a tot el que ens envolta, a tot l'univers.

Una abraçada, Estrella, ja saps a on tens un amic. Espero que el blog t'interessi i l'enriqueixis amb els teus comentaris.