M’he imaginat la teva mort.
Avui t’hem incinerat i jo he tornat a casa nostre.
I tu no hi eres. No hi seràs mai més.
De cop em trobo com als divuit anys,
quan encara no hi eres.
I em pregunto si has existit mai...
Budisme, impermanència, vacuitat ... ja m’ho sé tot això.
Però, engolit per el vertigen,
caic en un pou insondable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada