dijous, 21 d’octubre del 2010

En temps de sequera,
caminar és el treball.
En temps de collita,
el treball és deixar anar.

5 comentaris:

Elisenda Ortega ha dit...

Que bonic! és teu? t'has convertit en un poeta del zazen...

Siddharta ha dit...

Gràcies pel teu comentari, Elisenda, que m'anima molt!

Sobre si és meu, això és llarg d'explicar. Com hauràs vist, en aquest blog segueixo un criteri molt heterodoxe i gens normal: mai poso el nom de l'autor dels escrits. Penso que la veritat i la bellesa no tenen propietari. Considero que si un vibra amb un poema que ha escrit un altre, no és seu també aquell poema? Que més dona qui l'hagi escrit? En la vida profesional, quan publico un article, és molt important posar el meu nom, perquè d'això depèn la meva promoció profesional i el meu sou. Però aquí no és necessari això ... Posar el meu nom seria apropiar-me d'alguna cosa que no em pertany. I també posar el nom d'un altre autor. Tindrá molt de mèrit si és un poeta professional, i per això existeixen llibres amb autor, editorial i preu. Quan vaig començar a escriure aquest blog, tenia la idea d'escriure algun llibre. Però llavors m'havés apropiat d'alguna cosa que no és meva: tot allò que em ve donat, gratuitament, en moments d'inspiració. Això no te priopietari. I per això vaig decidir escriure el blog, renunciant a publicar cap llibre sobre això, lo més íntim de mi mateix. Allò que rebo gratuitament, donar-ho gratuitament. Que més té si se'm ha acudit a mi o bé ho he trobat en un llibre? Per això no poso el nom de cap autor. Potser és molt radical, i sé que té inconvenients. Però és una opció.

Només hi ha una excepció: en el meu perfil he posat un poema de Dogen, el gran mestre Zen japonés del secle XIII. I allá he posat el seu nom. És tan extraordinari i em sento tan identificat, que aqui he vulgut posar el nom de Dogen. És l'ùnic. Elisenda, sóc molt raro! Però tu tampoc ets gaire normal, eh? je je je

Un petò.

Elisenda Ortega ha dit...

Crec que de vegades em guanyes...(en rareses) però, no és això el que configura la nostra personalitat?

A mi m'agrada saber l'autor perquè així indago en la seva obra i descobreixo noves "joies" he descobert meravelles gracies a una firma d'autor... és per això que m'interessa saber'ho, però respecto la teva opinió... a demés es el teu blog....

Llita ha dit...

Però com pots deixar anar allò que tant estimes?
Estimant encara més?

Siddharta ha dit...

Estimada Llita, gràcies pel teu missatge.

Efectivament, això és molt difícil. Per exemple, en la tradició cristiana, per amor a Déu, s'ha de deixar anar tot. Però Déu, que és? És Tot o és rés. Llavors, per amor a Tot s'ha de deixar anar tot. Potser et refereixes a això quan dius estimant encara més?

Jo he experimentat que la meditació ajuda molt a deixar anar, desengantxar-se i entregar-se. En el fons sé molt bé, perquè ho he experimentat, que quan més deixes anar, més rebs i ets més feliç. Llavors, intueixo que quan ho deixes anar tot, ho rebs Tot. Estar convençut d'això t'ajuda a deixar anar ... Quan et quedes sense rés, l'univers sencer es converteix en el teu cos.

En aquest missatge em referia a que a la vida passes époques de contracció, en que sembla que tot vagi malament, en que no veus el sentit, etc.etc. Llavors has de caminar contra vent i marea. Seguir la teva pràctica, el teu zazen, estimar, etc. etc. Aquest és el treball, que de vegades és molt dur. En canvi, altres époques són de collita: époques d'expansió en que sembla que tot funciona, reculls els fruits de molts anys, tot encaixa, etc. Llavors si no ets cautelós, l'ego fa festa major. Tendiries a engantxar-te a l'èxit, la felicitat, el benestar, la llum, la inspiració, etc. Llavors és molt important deixar anar els fruits .... I com es fa això? meditant, adonant-te de que l'ego és un miratge, i seguir practicant, com si rés ....

Una abraçada bén forta!