dilluns, 25 d’octubre del 2010

0064-04-94




Fa un any vàren fer obres per la línia 9 del metro i vàren tallar alguns arbres aprop del meu amic, el pi a sota del qual vaig començar a meditar (veure 14/03/2010). Vaig tenir molta por de que també el tallèssin a ell. Pero no, es vàren aturar a uns quants metres.

Avui he vist que no haig de patir. El meu pi està catalogat! Posa:

Arbre d'interès local.
Pi blanc (Pinus halepensis).
Número de catàleg: 0064-04-94.
Any aproximat de naixement: 1904.

Fins i tot té nom!

3 comentaris:

Llita ha dit...

Me'n alegro molt!

Anònim ha dit...

canvi,canvi,canvi...tot és canvi. Miro al meu voltant i ploro,
aquesta mosca dos dies,
aquesta papallona tres mesos,
aquest ocell dos anys,
aquest arbre seixanta anys,
Miro al cel i canto,
ara neix la mosca,
ara neix la papallona,
ara neix l'ocell,
ara neix l'arbre.

Gràcies per aquest blog.

Siddharta ha dit...

Estimat/estimada, gràcies pel comentari. Gràcies per recordar-me d'una manera tan bonica, la bellesa i lo efímer de la vida. Les dues cares de la mateixa moneda, la vida i la mort. La impermanència.

En aquest escrit faig una concessió a l'amor inocent i quasi infantil. I m'agrada fer-ho! Però la qüestió és:
existeix una manera d'estimar profondament el "meu" pi, i a la vegada estar-ne desenganxat? I ràpidament passem també a les relacions entre les persones. I molta gent diu que això és impossible. No entenen el budisme: estar desengantxat pensen que és tornar-se fret. No és pas la meva experiència!

Jo crec fermament que existeix un amor total, i a la vegada, sense apego.

Una abraçada.