L’espiritualitat ha estat basada en tradicions religioses vinculades a una explicació del mon, a una cosmogonia. Però la ciència moderna ha anat desplaçant cada cop més aquests punts de vista. Pensàvem que la Terra era el centre de l’Univers, ara sabem que no. Pensàvem que la humanitat tenia 8.000 anys, ara sabem que no. I així amb tantes coses.
Alguns, davant del fracàs de les religions per explicar l’Univers, opten per l’ateisme i fugen de qualsevol espiritualitat.
Altres, practicants d’alguna forma d’espiritualitat, intenten desqualificar la ciència, o en fan una interpretació poc rigorosa, o s’apunten a “pseudociències”.
No hi haurà un camí del mig? Les religions estan basades en conceptes i punts de vista ancestrals, molt anteriors a l'explosió de la ciència moderna en els últims 3 o 4 secles. Aqui hi ha alguna cosa que no quadre i que per inèrcia intel·lectual i cultural no acabem de veure bé. Es possible re-interpretar l’espiritualitat en el context de la visió del mon que la ciència moderna ens aporta? Intento explorar aquest camí.
2 comentaris:
Yo también creo que es ese el camino. Integrar ciencia y espíritu creo que es el único camino que nos puede salvar.
Un saludo
Mercedes, gracias por tu comentario. Totalmente de acuerdo, ese es el paso que la humanidad debe hacer ahora. Y me gusta el matiz que añades:"el único camino que nos puede salvar". Seguramente este debe ser el paso evolutivo que debemos dar para no extinguirnos. Ya sabemos que en un momento u otro nos extinguiremos. Pero cuando eso ocurra, que sea por causas externas, no por la propia dinámica de nuestra especie en nuestro ecosistema (biológico, cultural, económico, político, militar, ...).
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada