diumenge, 12 de desembre de 2010

Albert Einstein

L’ésser humà forma part d’una totalitat, anomenada per nosaltres “univers”, una part limitada en el temps i l’espai. Però, en una mena d’il•lusió òptica de la consciència, s’experimenta a si mateix, als seus pensaments i sentiments, com una cosa separada de la resta. Aquesta il•lusió constitueix una mena de presó que ens circumscriu als nostres desitjos personals i a l’afecte per unes quantes persones properes. La nostra tasca ha d’apuntar a alliberar-nos d’aquesta presó ampliant el cercle de la nostre compassió fins arribar a abraçar tota criatura viva i tota la bellesa de la natura. D’això ningú no aconsegueix escapar-se’n completament, però esforçar-se a aconseguir-ho és, en si mateix, una part de l’alliberament.

Quan l’Albert Einstein va morir, jo tenia 4 anys. Pocs anys més tard es va convertir – diguem-ho sense embuts encara que soni malament – en el meu ídol de l’adolescència. El model de físic teòric, genial, contestatari, revolucionari, pacifista, profundament filosòfic i amb un toc místic. Aquest últim aspecte no quedava gaire explícit, però certament es podia intuir en els seus escrits i declaracions. No sé com, però vaig caçar el missatge: ciència i misticisme, que durant tota la meva vida ha presidit la meva recerca personal. El terreny devia estar abonat. Ara, 40 anys més tard, trobo aquest text seu que no coneixia i que perfectament podria ser meu. Exactament el que penso, després de 40 anys de viure i indagar, sobre l’egoisme (aquesta mena d'il·lusió òptica que és una presó) i com l’objectiu de la vida és anar més enllà (ja sé que hi ha alguns aspectes de la seva vida éticament foscos, que dificilment s'explicarien en una persona lliure d'egoisme, però també n'hi ha en la meva!). No hi afegiria ni una coma. Aquesta cita l’he trobat al llibre del Gaspar Hernàndez “L’ofici de viure bé”, cap.8.

2 comentaris:

Ane ha dit...

Físicos místicos se les llama a unos cuantos que al escribir sobre física, lo que decían resultaba indistinguible de la más alta metafísica. A Eistein no se le supone ser uno de ellos, pero debería, sí debería.

Por cierto que encontré por ahí a Francisco Varela, científico chileno que me ha encantado. Es fácil que lo conozcas pero por si acaso, ahí te lo dejo.

y un buen saludo, Siddharta.

Elisenda Ortega Matas ha dit...

.- El ser humano es una parte del todo que llamamos “Universo”, una parte limitada en el tiempo y en el espacio. Tiene experiencia de sí mismo, de sus pensamientos y sus sentimientos, como de algo ajeno al resto, lo cual constituye una especie de ilusión óptica es una especie de cárcel que nos limita a nuestros deseos personales y a sentir afecto sólo por unas pocas personas allegadas.
Nuestra tarea debe ser librarnos de esta cárcel, ampliando nuestro círculo de compasión para abrazar a toda criatura viviente y a la naturaleza entera en toda su belleza.”

(Albert Einstein)

Tenia aquest pensament de l'Einstein copiat des de fa molt temps, es com el que tu has penjat... fantàstic!