dimarts, 28 de febrer de 2012

Perquè t’han tallat?


Durant molts anys, cada matí al sortir del metro, just a la cantonada del Palau Reial em deies, bon dia! Erets l’arbre més gran i majestuós d’aquest carrer. Cada any els teus brotets incipients m’avisaven de l’arribada de la primavera. I després les teves branques despullades, retallades contra el cel blau esmolat em parlaven de l’hivern, que tan ens agrada. Cada matí, durant tants anys.

Fa una setmana, un matí lluminós, et vaig veure tan bonic que, per primer cop, et vaig fer una foto amb el mòbil (aquí al costat, però com foto de mòbil no fa gaire honor a la teva bellesa, ni a la llum d’aquell matí, però no tenia rés més per fer fotos).

Ahir vaig sortir del metro i vaig notar un buit estrany. Primer no sabia què era. Després, atònit vaig adonar-me: hòstia, no hi erets!!! T’havien tallat!!! Em vaig acostar a la soca, sorprès, indignat, entristit i vaig tocar-la. Miquetes de serradures se’m varen adherir a la meva ma. Al costat hi havia una placa. Ara sé el teu nom: “Om de Siberia” (olmo de Siberia). Quin nom tan bonic! la paraula sagrada “Om”. Et dic el meu nom, perquè també el sàpigues: “Humà d’Europa mediterrània”.

Perquè t’han tallat? Estaves malalt? Erets massa vell? Erets un perill per la seguretat del Palau Reial?

Com a científic, em guardaré prou de dir (i pensar) que la setmana passada et vares voler acomiadar de mi amb aquesta foto, que volies deixar-me un record teu. De fet, però, no sé què pensar. Crec que en aquest cas és millor no pensar rés. Viure, simplement, la pena perquè t’han tallat. I el goig immens de la intimitat, que segueix existint, entre tu i jo.

11 comentaris:

ane ha dit...

Especialmente conmovida. Sé que un recuerdo y una realidad eterna son la misma cosa.

Anònim ha dit...

Traído del frío
levanta sus ramas al cielo
Un día se despidió sin palabras.
Glòria

Siddharta ha dit...

Ei, Glòria, bonica, aquest haiku extraordinari m'ha emocionat!! El trobo preciós! Moltes gràcies i una abraçada molt forta.

Ane y Glòria, gracias por estar tan cerca de nosotros. Una gran familia: humanos, árboles, ...

Un abrazo muy fuerte a las dos.

Nieves ha dit...

He tardado en leerlo. Pero me ha tocado el alma sentir al olmo "hablando" en silencio con palabras no humanas al ser que pasaba al lado cada dia y lo sentia. Como cientifica me guardare de decir que el olmo mando un mensaje. Como vida, se que hay conexiones reales que no podemos explicar. Y que uno es arbol sintiendo al arbol. Uno. El origen se mantiene en el individuo que fue el arbol. El que eres tu. Mi sensacion seria sentarme al lado un buen rato. Y ser con el lo que fue lo que es......

Xaro La ha dit...

Qué tristeza!!!
Por momentos he sentido el sufrimiento del árbol y de la gente que lo amaba.

Un fuerte abrazo

Siddharta ha dit...

Nieves, Xaro, gracias por vuestros comentarios, por entender y compartir esta sensibilidad que no es muy común. ¡Que bien no sentirse solo!

Creo que si, que hay conexiones reales que no podemos explicar. ¿Azar? No sé. "Sólo sé que no sé nada". Pero bendigo el don de esta sensibilidad que me hace ser árbol, sintiendo al árbol. Y ser con él, lo que fué y lo que es. Mantenerse presente en el corazón de cada cosa. Sentir el sufrimiento y también la alegría por los millones y millones de árboles que viven en nuestro querido Planeta.

Un abrazo muy fuerte, amigas. Gracias por estar tan cerca.

Siddharta ha dit...

Ane, un recuerdo y una realidad eterna son ciertamente lo mismo. Pero es que todo cabe en el vacío insondable de zazen. Una vez aceptada la impermanencia y habiendo soltado todo, todo pasa, pero todo queda (¿será cierto lo que dice el gran poeta?). Y al final nada se pierde para aquel que practica zazen. Porque no pretende ganar nada.

Un beso.

Marta Cayetano i Giralt ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Marta Cayetano i Giralt ha dit...

De vegades els humans tallem d'arrel, de sobte, tot allò que percebem que comença a fer-se "massa gran"; segurament el que li deu haver passat a aquest om.
Què ens mou a fer això?
Sóc partidària de deixar créixer allò que es fa gran, i deixar empetitir allò que es va fent petit també.
Una abraçada.

Siddharta ha dit...

Ei, amics i amigues, aqui dalt posa que he eliminat un comentari, i jo no he eliminat rés. Aqui passa una cosa estranya!

Siddharta ha dit...

Marta, això que dius em sona al que diu el Taoisme, la "no-acció". Que no vol dir "no fer res" sinó fluir amb la vida, deixar que les coses facin el seu curs. Diferència subtil i dificil d'explicar, perquè cada moment i cada situació és diferent. Crec que només una persona sàvia pot explicar, sense parlar, què vol dir la "no-acció" de que parla el Taoisme.

Una abraçada ben forta.