Perquè t’han tallat?

Durant molts anys, cada matí al sortir del metro, just a la cantonada del Palau Reial em deies, bon dia! Erets l’arbre més gran i majestuós d’aquest carrer. Cada any els teus brotets incipients m’avisaven de l’arribada de la primavera. I després les teves branques despullades, retallades contra el cel blau esmolat em parlaven de l’hivern, que tan ens agrada. Cada matí, durant tants anys.

Fa una setmana, un matí lluminós, et vaig veure tan bonic que, per primer cop, et vaig fer una foto amb el mòbil (aquí al costat, però com foto de mòbil no fa gaire honor a la teva bellesa, ni a la llum d’aquell matí, però no tenia rés més per fer fotos).

Ahir vaig sortir del metro i vaig notar un buit estrany. Primer no sabia què era. Després, atònit vaig adonar-me: hòstia, no hi erets!!! T’havien tallat!!! Em vaig acostar a la soca, sorprès, indignat, entristit i vaig tocar-la. Miquetes de serradures se’m varen adherir a la meva ma. Al costat hi havia una placa. Ara sé el teu nom: “Om de Siberia” (olmo de Siberia). Quin nom tan bonic! la paraula sagrada “Om”. Et dic el meu nom, perquè també el sàpigues: “Humà d’Europa mediterrània”.

Perquè t’han tallat? Estaves malalt? Erets massa vell? Erets un perill per la seguretat del Palau Reial?

Com a científic, em guardaré prou de dir (i pensar) que la setmana passada et vares voler acomiadar de mi amb aquesta foto, que volies deixar-me un record teu. De fet, però, no sé què pensar. Crec que en aquest cas és millor no pensar rés. Viure, simplement, la pena perquè t’han tallat. I el goig immens de la intimitat, que segueix existint, entre tu i jo.