Ara m'adono clarament que tot aquell dolor que he provocat, me'l he estat provocant a mi mateix. 

Suposo que tard o d'hora, sempre arriba un moment que un se'n adona. I quan arriba aquest moment, rés de sentiments de culpa estèrils, que representarien un aferrament al passat. És normal. Seguir treballant, seguir practicant ... com si rés. I experimentar en un mateix aquest dolor, abraçar-lo amb tendresa, quan es presenta, sense rebutjar rés.