dimarts, 5 de juny de 2012


El diumenge dia 3 de juny varem arribar a Santiago.



Pel camí, aquests dies, em venien pensaments de com seria l'arribada i, un a un, els deixava anar. 



El mati del diumenge vaig sortir sol de Pedrouzo, a l’alba: la resta del grup havia sortit una mica abans. Ràpidament, vaig anar entrant en el Camí, més que de costum. Quan més m’acostava a Santiago, més silenciosa estava la ment i més queia l’egoisme. Les pedres, els arbres, les cames, els peus, la ment, la respiració, les montanyes: no hi havia separació. Vaig atrapar els meus companys: fins i tot parlant una mica, la ment es mantenia pura, no retenia rés. I així vaig arribar a la ciutat i així caminava pels carrers. De tan en tan, petits esclats d’emoció i alguna llàgrima furtiva.  La meva companya i jo varem entrar junts a Santiago.








M’imaginava que l’arribada a la catedral seria una celebració solemne amb els companys que durant tots aquests anys hem caminat plegats, de Roncesvalles a Santiago, plena d’emoció, abraçades i felicitacions. Rés de tot això.  En aquell moment, una sola abraçada, una sola companya. I varem entrar.






























La catedral estava plena a vessar de pelegrins i turistes. Però vaig trobar un raconet i allà em vaig  treure la motxilla i les botes, vaig deixar el bastó i la gorra,  i vaig fer sampai, en alguna direcció (quina, no té cap importància). Amb el forro polar vaig improvisar un zafutón i damunt vaig posar el zafu que durant aquests anys ha caminat sempre amb mi. I vaig practicar zazen mentre els catòlics celebraven la missa. Al final, varen anunciar el vol del botafumeiro. Vaig seguir practicant zazen.  Després, algú va lamentar que jo no havia vist el botafumeiro. Però, òbviament, no és veritat: tots els botafumeiros de l’Univers caben en zazen.  

Ara segueixo la meva activitat habitual. Però procuro mantenir-me en el Camino. La porta que hi du, segueix oberta.

6 comentaris:

ESTRELLA FAVORABLE ha dit...

Quines fotos més maques i els teus escrits defineixen en cada paraula, tal com tu ets!

Siddharta ha dit...

Ei Glòria, que bé poder compartir tot això amb tú!

Una abraçada ben forta.

Xaro La ha dit...

Bellísimo todo cuanto nos muestras, gracias por aportarlo.

Un haiku para el peregrino

Tortuosos días
Camino de santiago;
Un peregrino.

Muchos besos Sidhi

ane ha dit...

Cuando llegué a la plaza del Obradoiro, me senté. Y no es que llorara, es que las lágrimas se me cayeron. Fueron las lágrimas más mansas de todas cuantas recuerdo. Grande y pequeño, de pronto, se juntaron en una cosa que no sé decir pero que, seguro, sabes de lo que hablo.

:) bss, Siddharata

Siddharta ha dit...

Ane, que maravillosas palabras, que claramente, inequívocamente, me hablan de Aquello:
"las lágrimas más mansas de todas cuantas recuerdo" y "Grande y pequeño, de pronto, se juntaron ...".

Un abrazo muy fuerte.

Siddharta ha dit...

Xaro, peregrina del haiku, muchas gracias por acompañarme tan cerca, por arroparme con tus haikus preciosos.

Un abrazo bien fuerte.