dijous, 21 de juny de 2012


No ho entenc. És sorprenent!

Segueixo anant de bòlit: la feina, la vida personal. Tot es complica i les tasques s’apilen. No dono l’abast. El millor caldo de cultiu per l’estrès!  No puc anar al dojo. Avui fins i tot no he pogut fer el zazen matinal a casa. 

I no obstant, aquest matí, al metro no hi havia egoisme i he experimentat com la compassió brollava, com d’una font, i s’estenia per tot el vagó i més enllà. Molt a prop meu segueix havent-hi dolor. I la compassió brolla a mode de bàlsam pel dolor. 

Durant el Camino, cada cop que trobava una font bevia aigua, em remullava i feia gassho. Potser totes i cada una d’aquestes fonts segueixen ara amb mi. I l’aigua brolla sense parar.  

2 comentaris:

Mercedes Thepinkant ha dit...

Deu ser aquesta la tasca a fer ara. Anar de bòlit i practicar alhora.
Ptons

Siddharta ha dit...

Doncs si. Cada moment, cada situació a la vida i cada tasca son sagrats. En mig de l'activitat frenètica, de vegades no te'n adones. Però de vegades si ... i llavors és extraordinari veure com Tot està en el seu lloc, Tot tal com ha de ser.

Una abraçada ben forta, Mercedes.