ateisme

Parlant ahir amb una col·lega, em deia que era atea. Li vaig preguntar què volia dir per a ella ser atea i em va respondre: a) no creure en el Deu de les grans religions monoteistes i b) estar en contra del paper social que han jugat i juguen aquestes religions. Llavors em vaig adonar que jo també era ateu en bona part segons la seva definició perquè estic d'acord amb això (amb matisos respecte del punt b)).

I en canvi, el que anomeno “espiritualitat” o Via, és el centre de la meva vida. Com s'entén això? Els dos elements essencials de la meva forma d'entendre aquest tema:

1) Tinc un enfoc totalment pragmàtic (seguint l'essència del Budisme, segons m'ha semblat entendre aquesta tradició). M'he adonat que existeix el sofriment i que, essencialment, és degut a l'aferrament. Veig que si anem eliminant l'aferrament, tendim a eliminar el sofriment, propi i dels altres. Hi ha maneres d'eliminar l'aferrament. Per exemple, la pràctica del Zen combinada amb una relació viva i directe amb Jesucrist (i amb altres grans mestres com Ramani Maharshi i el Buda Shakiamuni, o altres, contemporanis, com el Pare Marcel Capellades).   Eliminar l'aferrament és anar més enllà de l'ego, la nostre petita identitat individual, separada i il·lusòria, creada per la ment.

2)  Deu, o la Divinitat com prefereixo dir, és l'Ordre Còsmic, no pas un ésser antropomorf capaç de pensar, estimar, voler, etc. La millor descripció de Deu és, per a mi, el Tao o el Dharma. Descobrir i reconèixer aquest ordre universal subjacent en totes les coses i en tots els processos provoca en mi dues reaccions: primer un impuls irresistible d'estudiar intel·lectualment aquest ordre. D’aquí la meva afició per la Filosofia i per la Ciència, que m'ha portat a la meva professió de Físic. I segon, més enllà de la curiositat intel·lectual, un profund sentiment d'emoció, reverència i adoració per aquest Ordre Còsmic. Aquest és el meu impuls místic.

I he trobat que els dos aspectes es reforcen mútuament. Anar més enllà de l'ego, elimina el sofriment i també facilita el sentiment d'unitat amb l'Ordre Còsmic. Aquest sentiment d'unitat, dissolt l'ego. Dissoldre l'ego elimina el sofriment.  Adonar-me que el meu cos és l'Univers sencer i fluir amb l'Ordre Còsmic, intueixo que és, sense cap dubte, la Felicitat Suprema.