divendres, 1 de juny del 2012




Sarria, Portomarin, Palas del Rei, Melide, Arzua. Seguim caminant. Moltes estones em mantinc en el Cami: les pedres, els arbres, les vaques, els companys, som U.  Els peus, les cames, els muscles, el terra. Aquest és el meu zazen. La respiració, l'esforç, el moviment, tot es torna extraordinàriament harmoniós i  experimento una sensació de salut corporal increible. El meu cos riu d'alegria. Poc a poc la ment es va buidant. L'egoisme va caient i tot es va tornant lluminós i transparent. I una alegria extraordinaria és el resultat inevitable.

2 comentaris:

mikaela ha dit...

Y que mis pies andan con los tuyos el Camino. Parece una bobada así escrito pero es tan verdad como que respiro.

Pon, de mi parte, una piedra en el Camino. Por favor.

bss

Siddharta ha dit...

Las verdades mas ciertas, cuando se escriben, parecen bobadas. Pero no por esto hay que dejar de escribirlas ¡y te lo agradezco mucho!

Andar el Camino y por la tarde, usar internet. ¿No es un contrasentido? ¿No es una evasión de lo que he venido a hacer? Al final pienso que no, que es una forma de compartir mi experiencia con los amigos que quiero y que estan conmigo en el Camino. Ane, un abrazo muy fuerte. Ciertamente andas conmigo estos dias por aqui. Y mañana pondré tu piedra.

Besos.