Aquest matí,
amb el càncer de pit, la depressió incipient i la ferida en un dit,
practico zazén.

Però abans d'ahir vaig nèixer,
i la meva empresa aguanta bé la crisi,
segueixo practicant zazén.

A l'alba, zazen al bosc.

Bon any 2011!

A tots i a totes que mireu aquest blog, de tan en tan, us desitjo per l'any 2011, allò que jo més m'estimo: l'Experiència de que no hi ha separació. Aquesta és la llavor de la Pau, de l'Amor i de l'Alegria. I us regalo aquesta imatge que he robat (Ane, me he tomado la libertad ... se que me perdonas) del blog germà, Musgo de Estrellas (http://musgodeestrellas.blogspot.com/, altament recomenable!!). Tota la Bellesa està en aquesta lloba, Tota la força, Tota la inteligència, en la seva mirada, i també, si ho sabeu veure, Tota la tendresa. Dedicada a totes les llobes, i a totes les dones del mon.

Gassho en el dojo.

Tota una vida buscant,
he trobat el que buscàva.
Dojo de Mataró, quin goig!

Me resulta muy desconcertante comprobar que tenemos el cerebro más sofisticado de todas las criaturas, capaz de planificar el futuro. ¿Cómo puede este mismo cerebro estar destruyendo el único mundo que tenemos?

“Zazén” en el tren, agitació mental,
els meus fantasmes,
lluita intensa.

De cop, però, aquest matí,
tot l’egoisme ha caigut,
després de molt de temps.

A fora, fred intens: bufa Tramuntana.
Però en el centre del pit, tot és llum i escalfor,
que s’expandeix per tot el tren.

El Meu Cos és el teu cos.
Jo, que sóc l’Amor, no puc abraçar.
Abraça tu, per a Mi.

Albert Einstein

L’ésser humà forma part d’una totalitat, anomenada per nosaltres “univers”, una part limitada en el temps i l’espai. Però, en una mena d’il•lusió òptica de la consciència, s’experimenta a si mateix, als seus pensaments i sentiments, com una cosa separada de la resta. Aquesta il•lusió constitueix una mena de presó que ens circumscriu als nostres desitjos personals i a l’afecte per unes quantes persones properes. La nostra tasca ha d’apuntar a alliberar-nos d’aquesta presó ampliant el cercle de la nostre compassió fins arribar a abraçar tota criatura viva i tota la bellesa de la natura. D’això ningú no aconsegueix escapar-se’n completament, però esforçar-se a aconseguir-ho és, en si mateix, una part de l’alliberament.

Quan l’Albert Einstein va morir, jo tenia 4 anys. Pocs anys més tard es va convertir – diguem-ho sense embuts encara que soni malament – en el meu ídol de l’adolescència. El model de físic teòric, genial, contestatari, revolucionari, pacifista, profundament filosòfic i amb un toc místic. Aquest últim aspecte no quedava gaire explícit, però certament es podia intuir en els seus escrits i declaracions. No sé com, però vaig caçar el missatge: ciència i misticisme, que durant tota la meva vida ha presidit la meva recerca personal. El terreny devia estar abonat. Ara, 40 anys més tard, trobo aquest text seu que no coneixia i que perfectament podria ser meu. Exactament el que penso, després de 40 anys de viure i indagar, sobre l’egoisme (aquesta mena d'il·lusió òptica que és una presó) i com l’objectiu de la vida és anar més enllà (ja sé que hi ha alguns aspectes de la seva vida éticament foscos, que dificilment s'explicarien en una persona lliure d'egoisme, però també n'hi ha en la meva!). No hi afegiria ni una coma. Aquesta cita l’he trobat al llibre del Gaspar Hernàndez “L’ofici de viure bé”, cap.8.

I segueixo amb l’entrada sobre re-interpretar l’espiritualitat. Penso que El Zen és idoni en aquest camí per integrar l’espiritualitat i la visió científica del mon. Per això m’agrada tant! El Zen és essencialment una pràctica i un estil de vida. No està necessàriament vinculat a una cosmogonia que pugui entrar en contradicció amb els descobriments que la ciència va fent. En canvi el Cristianisme, per exemple, en les seves formes tradicionals, està vinculat a un Déu transcendent i personal, que crea l’Univers i intervé en l’Univers, una immortalitat de l’ànima (i una resurrecció del cos!) , i tot un seguit de dogmes que molt fàcilment entren en contradicció amb una visió científica. I recalco “en les seves formes tradicionals”, perquè també el Cristianisme es pot re-interpretar despullant-lo de tota aquesta teologia: anar a l’arrel de la vivència de Jesús i del seu Evangeli, com a ésser il•luminat, prescindint de tot allò que és cultural i geogràfic, d’un moment històric, d’un país concret i d’una religió concreta (Judaisme). Llavors Zen i Cristianisme es complementen i s’integren totalment. Però això no es pot fer intel•lectualment, s’ha de fer amb tot el teu ésser, el teu cos, el teu esperit. T’has de convertir en Jesús que es manifesta a través del zen. I això és una guia magnífica per explorar aquest camí.

Re-interpretar l'espiritualitat

L’espiritualitat ha estat basada en tradicions religioses vinculades a una explicació del mon, a una cosmogonia. Però la ciència moderna ha anat desplaçant cada cop més aquests punts de vista. Pensàvem que la Terra era el centre de l’Univers, ara sabem que no. Pensàvem que la humanitat tenia 8.000 anys, ara sabem que no. I així amb tantes coses.

Alguns, davant del fracàs de les religions per explicar l’Univers, opten per l’ateisme i fugen de qualsevol espiritualitat.

Altres, practicants d’alguna forma d’espiritualitat, intenten desqualificar la ciència, o en fan una interpretació poc rigorosa, o s’apunten a “pseudociències”.

No hi haurà un camí del mig? Les religions estan basades en conceptes i punts de vista ancestrals, molt anteriors a l'explosió de la ciència moderna en els últims 3 o 4 secles. Aqui hi ha alguna cosa que no quadre i que per inèrcia intel·lectual i cultural no acabem de veure bé. Es possible re-interpretar l’espiritualitat en el context de la visió del mon que la ciència moderna ens aporta? Intento explorar aquest camí.

LLuna plena al bosc d'Òrrius.

Language of Pipa

Language of Pipa, per Jiang Yan. Marevellosa melodia, del programa de ràdio "L'ofici de viure", que he robat del blog de la meva amiga Elisenda. Em sugereix una infinitat de coses que, òbviament, no puc expresar verbalment. Però una petita aproximació:

Tot l'Univers en un gra de sorra. Tot l'Amor en el gest més senzill. I l'Infinit en una melodia com aquesta.

Perquè tendim a pensar que l'Infinit és només lo infinitament gran. Però l'Infinit és, també, lo infinitament petit.

Per això el Zen reconeix la Grandesa de lo petit, de lo quotidià, d'allò que pasa despercebut, d'allò més ordinari i prosaic, d'allò que ningú li dona cap importància, però que és la substància mateixa de la nostre realitat més propera.

I aquesta música maravellosa és Infinita per lo "petita" que és. Simple, delicada i humil. I per això és Infinita! Quan cau l'egoisme, segurament queda molt poca cosa. Però, certament, aquesta música queda.

Gate, Gate, Paragate, Parasamgate, Bodhi svaha.

Transcendir, Transcendir, Anar més enllà, Anar més enllà del més enllà, Lloança al despertar.

Si aquesta ment està tan plena de soroll,
com podria la consciència,
arribar a ser la consciència de l’Univers sencer?

Hi ha una infinitat de coses que solament una ment silenciosa pot captar.

Quan presento el Budisme a no budistes, ho faig parlant del sofriment i la seva superació. Un aspecte molt important per la majoria de nosaltres! Cal no oblidar, però, l’aspecte positiu: l’expansió de la Consciència i la plenitud de vida. Qui no medita es perd un univers sencer!

desenganxament

Intento explicar el desenganxament a persones que no són budistes i no me’n surto. Confonen desenganxament amb tornar-se fred, egoista, impassible, ‘de suro’. Potser pot servir aquest exemple?

Estava al metro i m’ha vingut un record molt agradable. N’he gaudit durant uns breus instants i després l’he deixat anar. Hagués pogut passar-me tot el trajecte agafat a aquest record, mantenint-lo, donant-li corda, donant-li voltes, afegint-hi imaginació, recreant-m’hi. Ja m’enteneu. No ho he fet. Simplement l’he acollit i l’he celebrat, i després l’he deixat anar, amb suavitat, deixant que marxés per si mateix. De cap manera he deixat de gaudir d’aquest record. Però tampoc m’hi he enganxat.

Però és que agafar-se a un record agradable (o el que sigui) satura i esgota la sensibilitat i un es torna pesat. En canvi, deixar anar, gaudir sense portar les coses a l’extrem, manté la sensibilitat viva, fresca, àgil, lliure. Permet volar. No hi ha un passatge del Tao-Te-King que parla d’això? El buscaré.

Companys budistes, no és això?